dimarts, 7 d’octubre del 2014

L'Origen de les Festes Quinquennals d'Alcanar

Amb la baixada de la Verge del Remei, centenars de canareus i canareves surten als carrers d'Alcanar per donar la benvinguda a la Mare de Déu. És l'inici d'unes festes que durant nou dies --la novena-- mantenen el poble d'Alcanar certament excitat. La gent deixa de banda el sentiment místic i religiós i el substitueix per un sentiment més popular i fraternal a l'hora d'engalanar els carrers i fer les catifes, de sal i serradura, que culminaran un treball de preparació de setmanes i mesos. L'excepcionalitat d'aquestes festes, cada cinc anys, fa que els veïns del poble les visquen amb molta il·lusió. 

Enguany se celebren les quinzenes festes Quinquennals --declarades des del 2010 com a festa tradicional d'interès nacional--. Les primeres festes Quinquennals es van celebrar l'any 1944. Cinc anys abans, el 7 d'octubre de 1939, es va celebrar una cerimònia religiosa a la Plaça Major per rebre la nova imatge. Era la vesprada anterior del segon diumenge d'octubre, dia en què se celebra la festivitat del Remei a Alcanar. Aquella nova imatge va ser esculpida per l'escultor de Sant Jordi, Joan Baptista Folia i Prades, que en aquella època tenia el taller a Onda. La nova escultura es basava en l'antiga imatge religiosa, que havia estat cremada i destruïda el 29 de juliol de 1936, durant els primers mesos de la Guerra Civil. Aquell mateix dia, durant l'acte religiós que se celebrava a la Plaça Major d'Alcanar, l'orador, Mossèn Federico Domingo, va proposar celebrar cada cinc anys unes festes en honor a la Mare de Déu del Remei en què es baixés la seua imatge per recórrer els carrers d'Alcanar i Les Cases. Era la “promesa” de les Festes Quinquennals d'Alcanar. 

És impossible destriar l'origen polític d'aquestes festes. Des de l'entrada dels nacionals a Alcanar, el 15 d'abril del 1938, la repressió ja havia començat al nostre poble. Com explicava fa uns mesos enrere Joan B. Beltran Reverter al Diari de Tarragona, un cop finalitzada la Guerra Civil, nou veïns d'Alcanar van ser afusellats entre els mesos de juliol i novembre del 1939 --mentre alguns canareus feien la “promesa” de les Quinquennals--, molts altres, haurien de passar alguns anys a la presó i d'altres ja havien emprés el camí de l'exili i dels camps de concentració. Per tant, amb aquest context socio-històric, parlar de “fervorosa aclamació” durant la promesa del 1939 és més propi de les cròniques de l'època que dels dies presents. 

Per això, malgrat la popularitat que han assolit les Festes Quinquennals d'Alcanar és necessari no oblidar el context repressiu i nacional-catolicista que es vivia avui fa 75 anys, i tampoc podem oblidar l'origen de les nostres Festes Quinquennals. 

Per il·lustrar l'article, incloem un parell d'imatges del fulletó de les segones Festes Quinquennals que es van celebrar el 1949 (il·lustració 1 i il·lustració 2). 

A més, aprofitem aquestes línies per recordar aquells canareus afusellats durant la dictadura franquista: 
Joan Sancho Juan (pagès de 22 anys, executat el 15 de juliol de 1939 a Tarragona). 
Bautista Queralt Rubio (pagès de 50 anys, executat el 21 de juliol de 1939 a Tarragona). 
Agustí Balada Griñó (pagès de 27 anys, executat el 21 de juliol de 1939 a Tarragona). 
Miquel Valls Adell (barber de 24 anys, executat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona). 
Antonio Reverter Querol (paleta de 31 anys, executat el 17 de novembre de 1939 a Tarragona). Bautista Reverter Ferrer (pagès de 51 anys, executat el 2 de juliol de 1938 a Vinaròs). 
Joan Geira Garriga (pagès de 44 anys, executat el 6 de juliol de 1938 a Vinaròs). 
Josep Pla Expósito (pagès de 44 anys, executat el 6 de juliol de 1938 a Vinaròs). 
Canisio Garriga Sancho (pagès de 30 anys, executat el 2 de novembre de 1939 a Vinaròs).

Il·lustració 1: Portada del fulletó editat el 1949.

Il·lustració 2: Fulletó del 1949. Pàgina on s'explica l'origen de les Festes Quinquennals.





dijous, 18 de setembre del 2014

Cinquantè aniversari de l'arribada de la Volta a Catalunya a Alcanar

Podeu descarregar-vos l'article amb format .pdf des d'aquí

Fulletó informatiu editat pel comitè organitzador: https://www.dropbox.com/s/xmt4ymsiviqirpm/Fulleto.pdf?dl=0

Àlbum de fotografies: Facebook

La dècada dels anys seixanta va ser una època en què el ciclisme canareu començava a perdre aquella embranzida que havia tingut anys abans. La popularització de la motocicleta va fer que els jóvens deixessen la bicicleta de banda. Tot i això, l'entusiasme per l'esport de les dos rodes continuava en peu a Alcanar, una afició que es va acabar materialitzant anys després amb la creació d'un club i un equip ciclista l'any 1973. 

Avui, però, parlarem només d'una data concreta: el 18 de setembre de 1964. Aquella tarda, d'avui fa cinquanta anys, la Volta a Catalunya arribava per primera i única vegada a Alcanar. La transcendència d'aquest esdeveniment esportiu és notable ja que és la segona cursa per etapes més antiga que es disputa a l'Estat espanyol i una de les més antigues del món. Ciclistes històrics com Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Luis Ocaña, Vicent Belda, Marino Lejarreta, Robert Millar, Miguel Induráin, Claudio Chiappucci, Laurent Jalabert, Alex Zülle, Fernando Escartín, Chava Jiménez, Joseba Beloki, Roberto Heras, Alejandro Valverde o Joaquim Rodríguez han guanyat aquesta important cursa ciclista que se celebra des del 1911. 

Tal com descriu Ramon Torres, periodista i president de la Unió Esportiva Sants —entitat impulsora de la cursa—, el sentiment d'alegria i l'entusiasme són els ingredients imprescindibles per continuar endavant amb un esdeveniment d'aquestes característiques. Aquells anys, a Alcanar, el ciclisme tenia una gran popularitat. A més, diverses persones es van implicar en l'organització del final d'etapa: Joan Gil Fibla, un gran entusiasta del ciclisme que havia seguit diverses edicions de La Volta i que anys més tard formaria part de la caravana del Tour de França; Juan Segarra Reverter, alcalde de l'època; Alfonso Martínez-Aguado, director de Ràdio Alcanar; Trinitari Colell Fabregat, regidor d'esports. També va destacar el suport de l'excampió de l'Estat espanyol, l'ampostí José Serra. 

L'etapa tenia 186 quilòmetres i sortia des de Tarragona a les 12:30 h, i després de passar per Reus, Falset, Móra, Gandesa, el Pinell, Xerta, Tortosa, Santa Bàrbara i Ulldecona, arribà fins a la carretera de l'estació —en el terme municipal de Vinaròs—. Des d'allà el camí fins a Alcanar era ràpid i senzill (de fet, l'organització havia descartat arribar a Alcanar per les corbes del Remei ja que eren massa perilloses). Va ser un dia en què el líder de la cursa, el francès Joseph Carrara, que va acabar guanyant l'edició de la Volta del 1964, va defensar fins a l'últim moment el seu lideratge i va reduir la diferència de més de tres minuts que tenia el grup capdavanter a Tortosa. Finalment, la victòria d'etapa va ser per al càntabre José Pérez Francés —guanyador d'una etapa al Tour, tres a La Vuelta i dos vegades campió espanyol— que s'imposà en l'esprint final. 

L'entusiasme canareu davant l'esdeveniment es va traduir en una important organització de la infraestructura. La cessió del Cercle Cultural Agrícola —l'antic casino i l'actual seu de CiU— com a sala de premsa va ser l'element central de la jornada (en la Il·lustració 1 es mostra un plànol amb els llocs més destacats de la jornada). Les cròniques de l'època destaquen la multitud de gent que es concentrava a la zona de l'arribada (com s'observa en la Il·lustració 2), i l'ambient festiu que s'hi vivia, amb ball de sardanes inclòs. L'espectacle festiu Ciudad Luz que acompanyava La Volta es va instal·lar al costat del mercat i, a més, hi van actuar Los hermanos Calatrava. L'ambient i la rebuda d'aquell dia van sorprendre molt gratament els organitzadors i és que l'esdeveniment va ser tot un èxit, fins al punt que unes setmanes més tard, l'ajuntament d'Alcanar rebia el premi com a millor organitzador d'un final d'etapa a l'Hotel Carlos III (Il·lustració 3). 

Enguany, quan es compleix el cinquantè aniversari d'aquesta efemèride, el poble d'Alcanar va tenir l'oportunitat de celebrar-ho acollint novament el final d'etapa, malauradament, però, diverses circumstàncies de caire econòmic i social no van fer-ho possible.

Il·lustració 1: Plànol amb l'emplaçament dels punts més importants de l'arribada de l'etapa.

Il·lustració 2: Línia d'arribada (encreuament entre els actuals carrers de Suñer i Passatge espanyol).

Il·lustració 3: Entrega del premi com a millor final d'etapa a l'hotel Carlos III. A la foto, d'esquerra a dreta: representant de La Volta -desconegut-, Ramon Torres, Carles Sentís, José Alfara -Librado-, Miguel de Sans, Juan Segarra Reverter, Antonio Colell Fabregat, Alfonso Martínez-Aguado i Joan Gil.
Agraïments 
Per finalitzar voldríem agrair la col·laboració José Alfara Garriga Librado pel temps prestat i pel material cedit.

Lluc Ulldemolins i Nolla 
Alcanar, setembre del 2014

dijous, 3 d’abril del 2014

Celebrem el tercer aniversari amb el Concurs de Fotografies Antigues

Aquest mes d'abril Històries d'Alcanar fa 3 anys. Volem celebrar l'aniversari del blog amb tots els amics que ens heu acompanyat en este xicotet viatge. Per això, vos convidem a participar al Concurs de Fotografies Antigues seguint els següents passos:

Apunteu-vos al grup Històries d'Alcanar del Facebook. Fins al 30 d'abril, podeu penjar-hi les vostres fotografies antigues, tantes com vulgueu. Sempre que siga possible, podeu afegir una breu descripció de llocs, persones, etc. o indicar-ne l'any o la dècada aproximada. També podeu aportar els vostres comentaris a la resta de fotos que faran molt més enriquidor el recull.

Recordeu que, en cas que el document tinga drets d'autor, sempre han de ser respectats.

Durant els mateixos dies, podeu votar les millors fotos fent un "M'agrada", tenint en compte el valor històric, artístic, la qualitat del document, etc.

La fotografia més votada serà premiada! Amb la resta seran arreplegades a la secció de "fotografies" del blog, amb el nom i l'agraïment a totes les persones que col·laboren en el recull.

Històries d'Alcanar va nàixer com un espai col·lectiu i col·laboratiu i volem que continue sent-ho. Així que moltes gràcies per la vostra participació!

dilluns, 3 de març del 2014

La repressió feixista

Avui enllacem dos articles publicats al Diari Ebre (Diari de Tarragona). El primer forma part de la col·lecció "Los 100 consejos de guerra del franquismo" que ha editat el Diari Ebre, en concret és el sisè capítol i tracta la comarca del Montsià. En el cas d'Alcanar, és Joan B. Beltran Reverter qui escriu sobre els nou afusellats canareus en la repressió franquista. El text, titulat "Revenges i delacions" el podeu trobar a les pàgines 56 i 57.

El segon article, va ser publicat l'1 de març i l'autor també és Joan B. Beltran Reverter. En aquest cas parla sobre l'exili republicà després de la Guerra Civil espanyola. Exili que va portar alguns ebrencs i canareus als camps de concentració de l'alemanya nazi.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Díptic informatiu: 775è aniversari de la Carta Pobla d'Alcanar

Aquest és el díptic que ha editat la comissió organitzadora del 775è aniversari de la Carta Pobla d'Alcanar. Els actes de commeració tindran lloc divendres 28 de febrer a partir de les 20:00 h, a la Cisterna del Vall d'Alcanar.

A les 20:00 h: Presentació institucional de l'any de commemoració del 775è aniversari de la Carta Pobla, a càrrec d'Alfons Montserrat, alcalde d'Alcanar.

Tot seguit, es mostrarà el logotip commemoratiu del 775è aniversari, obra d'Àngels Segarra, i es farà la lectura de la Carta Pobla d'Alcanar (text original i traducció al català), a càrrec d'Agustí Bel i Joan-Josep Sancho.

A continuació, conferència sobre el treball de recerca "La Carta Pobla d'Alcanar", a càrrec d'Arantxa Bel, autora del treball.

En finalitzar la conferència, els professors de l'Escola Municipal de Música d'Alcanar, Juanjo Vilarroya i Jesús Llagostera, interpretaran Adagio i Lento de la Sonata n.5, Op 1 n. 5 de Händel.

Després de l'actuació musical, a la Casa O'Connor tindrà lloc la inauguració de l'exposició "Records del 750è aniversari de la Carta Pobla", un recull del material gràfic conservat per Joan B. Beltran Reverter, pertanyent a la commemoració del 750è aniversari que va tenir lloc l'any 1989.

dimarts, 11 de febrer del 2014

Entrevista a Josep Clara, autor de ”Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939)”

A casa nostra les defenses militars costaneres de la Guerra Civil formen part de la postal marítima -i no tan marítima. Des de la desembocadura del Sénia fins més enllà del barranc de la Martinenca, podem contemplar la mesura d'aquestes defenses militars. A final del 2012 el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Girona (UdG), Josep Clara i Resplandis, va publicar el llibre Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939). Un llibre que ja podeu consultar al fons de la col·lecció local de la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar i en el qual els búnquers de la costa canareva tenen una presència especial -precisament la platja de l'Estanyet en presideix la portada. Avui publiquem una entrevista que hem realitzat al professor Josep Clara. Esperem que la gaudiu.



D'on sorgeix la idea d'escriure un llibre sobre els búnquers de la costa catalana durant la Guerra Civil?

L'estudi té l'origen en un d'anterior. Quan vaig fer la recerca per escriure Els fortins de Franco, publicat el 2010 i referit als Pirineus, em van sortir notícies, plànols i informes sobre les fortificacions de la costa catalana. Com que no hi havia cap llibre general sobre aquestes construccions, vaig considerar que calia dedicar-n'hi un que inventariés aquestes més de 300 construccions, les situés en el seu context, i servís també per cridar l'atenció amb vista a la preservació d'aquest patrimoni del temps bèl·lic.


El seu estudi es restringeix a Catalunya, però la línia defensiva de la costa continuava més enllà del Sénia, almenys a Vinaròs també se'n troben restes. Quin abast tenia? La línia defensiva de Catalunya i el País Valencià estaven sota la mateixa direcció?

Evidentment, la fortificació de la costa catalana tenia continuïtat al País Valencià i al Mediterrani, però la documentació que jo vaig poder veure només abastava el territori de Catalunya. A l'Arxiu Militar d'Àvila hi ha d'haver documentació dels altres indrets.



Vostè remarca el caràcter defensiu d'estes construccions, sobretot després de la primera aparició del vaixell Canarias a la Costa Brava. Però, es pot considerar, també, que l'efecte dissuasiu d'estes construccions va ser important ja que els feixistes van tocar el Mediterrani venint des de l'interior?

La construcció de les defenses responia a la por dels republicans de ser atacats per la costa. Els franquistes, però, només van atacar la costa des de l'aire. El fet de dedicar esforços, materials i homes en aquestes construccions va significar no emprar-los en els fronts de guerra.



Com descriuria les defenses d'Alcanar? El port natural dels Alfacs, sota l'abric del Delta li dóna una certa importància estratègica?

Alcanar tenia interès estratègic per mirar d'evitar un desembarcament de l'enemic. Té platges extenses, absència d'obstacles artificials, terreny costaner no dominant, i és relativament proper al delta de l'Ebre.




Al seu llibre parla del fet que l'Ajuntament d'Alcanar ja va autoritzar l'enderrocament d'una peça defensiva l'any 1975, quin creu que ha de ser el camí per tal de preservar-les? Quina implicació administrativa i social és necessària per a no repetir esta història?

El camí inicial per a la preservació de les restes ja s'ha fet: inventariar les obres, senyalitzar-ne les principals i donar-les a conèixer a través d'itineraris guiats. Un segon pas seria consolidar les construccions i declarar-les patrimoni d'interès històric.



Finalment, per acabar amb l'entrevista, per què va triar un búnquer de la platja de l'Estanyet d'Alcanar per a la portada del llibre?

L'elecció de la portada obeeix a raons de representativitat de la imatge. Volia que fos d'una construcció propera a l'aigua i que evidenciés el perill que afecta aquest patrimoni. D'altra banda, el dia que vaig passar a l'Estanyet la llum era adequada per a la fotografia.



Des d'aquí volem agrair al professor Josep Clara el temps que ha dedicat a respondre aquestes preguntes. L'entrevista s'ha dut a terme mitjançant correu electrònic durant els passats mesos de desembre i gener.



Lluc Ulldemolins Nolla
Alcanar, febrer del 2014

dimecres, 5 de febrer del 2014

Còdols invictes




Vaja per endavant que aquesta petita col·laboració al blog d’Històries d'Alcanar no és ben bé un article sobre la història d'Alcanar en el sentit estricte, ni seriós. Però és una de les moltes històries del nostre poble, que en té tantes per explicar com fills ha tingut al llarg dels ja 775 anys d'història. Aquelles que són personals i subjectives, del fil de les emocions, de la legítima memòria, mig reals i mig imaginàries.

La cosa ve d'un moment de certa enyorança i de la recerca d'una foto de capçalera -sí, per a la xarxa social de color blau fosc- de la terra d'on un és nascut. Qui signa estes línies no és massa bon retratista, la veritat siga dita, per això recorre als que sí que ho són. I entre cercadors infinits, drets d'autor i res convincent, va acabar topant novament quasi per casualitat amb la cèlebre foto del Marjal del company de viatge d'aquest espai virtual, que salvava tots els inconvenients. I encara, uns versos perduts entre llibres de sobretaula de l'últim sopar Estellés a l'Ermita del Remei.

Al llarg de la costa canareva, i arreu, els búnquers construïts pels resistents de la Guerra Civil s'han quedat esperant eternament, perquè el desembarcament per mar, la cançó del soldadet, no va acabar d'arribar mai. I així s'han quedat, com fantasmes petrificats, tristos i vells, de tant de temps oblidats. Però els còdols, “pedra menuda com tu”, xicotets i desapercebuts, han viscut sempre, rejovenits per la frescor de l'aigua, per cada coll, inspirats per l'eterna banda sonora de la mar. Encara expliquen, en la intimitat de les nits d'estiu, com els ibers pujaven a les moletes, com desembarcaven els comerciants fenicis, com arribaven orgullosos els romans, els exèrcits visigots i els savis àrabs... També parlen de natros, de tots natros, dels nostres pares i dels nostres iaios, dels pagesos d'Alcanar i dels pescadors de les Cases, dels prats i de les motes... Ho han vist tot, els grans episodis però també les històries de generacions, els petits secrets i la quotidianitat anònima. Però, com els búnquers, tampoc no van vore arribar mai per l'horitzó els vaixells del dictador. Perquè ells no van ser derrotats. Com un exèrcit infinit que no va ser mai vençut en batalla.


Ja ens ho va dir el poeta:


“Aquesta, sempre,

serà la teua pàtria,

còdols invictes.”

Josep Sancho Sancho
Alcanar, febrer del 2014

dimarts, 21 de gener del 2014

El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places

Avui vos presentem una nova col·laboració. La jove canareva, Rut Ramal Sancho, qui va fer el treball de recerca sobre el nomenclàtor canareu, ens parla sobre els noms de les places i els carrers d'Alcanar. Per a Històries d'Alcanar este article és molt important perquè descobreix qüestions molt interessants del nostre poble, com és el desaparegut carrer de la Cova, i perquè forma part de l'essència del nostre projecte, que és compartir i gaudir de la nostra història, a més de fer-ho donant valor als treballs de recerca de molts jòvens canareus i canareves. Gaudiu de l'article.

Com sempre, podeu descarregar-vos l'article en format .pdf, aquí.

El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places

Cal dir que hi ha molta informació sobre història local, així com treballs i estudis. Però no hi havia cap estudi que agrupés tota la informació per tal de confeccionar un nomenclàtor d'Alcanar. Aquest petit estudi no es pot donar per finalitzat, sinó al contrari. A mesura que el poble anirà creixent, s'aniran creant noves places, carrers i avingudes que s'hauran d'afegir a aquest nomenclàtor. Per tant, és un estudi que s'anirà ampliant junt amb el desenvolupament urbanístic d'Alcanar. 

110 és la suma de carrers, carrerons, places, avingudes i vies que conformen el nostre municipi a dia d'avui. Aquests, no sempre s'han anomenat igual, ni han estat coneguts pel mateix nom. Sovint els habitants expressen els noms a nivell col·loquial, fent referència a algun personatge singular que ha viscut allí o a algun edifici situat en el lloc on es fa referència. Alguns exemples podrien ser el carrer Càlig conegut per carrer del convent o de les escoles. O el carrer Canonge Matamoros, el carrer del mercat. D'altra banda, no totes les vies s'han anomenat igual des del moment de la seva creació. Els canvis més habituals són els motivats per decisions polítiques, depenent sempre de qui ocupa el poder ja sigui a nivell local o estatal. Un clar exemple d'aquest fet es donà durant el franquisme, on molts noms foren castellanitzats o canviats per altres que el règim considerava més adients. 

A Alcanar, el primer govern posterior a la dictadura, durant l'any 1979 va convocar diverses sessions plenàries per eliminar els símbols franquistes. Pel que fa a la classificació, hi ha molt poca presència de protagonistes del sexe femení. Així com tampoc s'han homenatjat gaires canareus il·lustres, potser per evitar disputes polítiques o ideològiques. En els carrers de nova creació s'han posat noms més generals, la zona més recentment urbanitzada porta noms de poetes o escriptors que no estan directament relacionats amb la nostra població, ni amb les nostres comarques. 

Finalment, es pot comprovar que el poble avança i es modernitza al ritme que marca el progrés. Així, els carrers que conformaven la primera població, costeruts i estrets, porten el nom d'elements naturals (c/ del Mar, c/ dels Aires, c/ del Camp). D'altra banda, els carrers amples i de nova creació són anomenats amb fets històrics més recents o més referents a l'època actual ( c/ Onze de Setembre, Plaça dels Països Catalans). 

Per acabar i com a curiositat, podem fer referència al Carrer de la Cova. Es tracta d'un cas particular i especial ja que és un carrer que va desaparèixer. Aquesta via constava en documents de principis del segle XX i se situava paral·lel entre el carrer Bonmatí i el carrer Sant Miquel, perpendicular al carrer del Camp. La construcció de cases entre els seus carrers paral·lels va originar vergers i patis interiors en el lloc que correspondria al mateix carrer, per tant va quedar tancat, i amb el temps, oblidat. 


Es creu que el carrer del Forn fou el primer carrer de la població. Era on es trobava el forn de pa de la vila.


Mapa d'Alcanar del 1909 en què s'observa que la part oest de la població gairebé no estava urbanitzada. 

*Aquest article és un resum extret del treball de recerca “El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places”. 

Rut Ramal Sancho 
Estudiant d'economia a la UPF 
Alcanar, gener del 2013

dilluns, 13 de gener del 2014

Roisin i l'església de Sant Miquel d'Alcanar

[Podeu descarregar-vos l'arxiu en format pdf des d'aquí.] 

L'article que vos presentem avui sorgeix d'una recerca que vam fer al fons Roisin de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Aquest arxiu conté la major quantitat de postals del fotògraf francès, en total són 77.200 imatges (33.100 negatius i 44.100 positius -postals-), de les quals, només quinze corresponen a Alcanar. És en aquestes quinze postals on vam descobrir un fet curiós que vos expliquem en les properes línies. De fet, avui no vos mostrem totes les fotos de la col·lecció L. Roisin, sinó que només ensenyem algunes pinzellades generals per acabar parlant de tres postals en concret. 

Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) va nàixer a Paris l'any 1884. Els seus primers contactes amb la fotografia varien segons la font d'origen, és clar, però, que el fotògraf francés es va traslladar a Barcelona durant la segona dècada del segle xx, amb una contrastada experiència dins del món de la fotografia. La seua arribada a Catalunya es va produir de la mà d'un altre dels noms propis de la fotografia postal catalana, Àngel Toldrà Viazo (A.V.T). Molt prompte, el francés va començar el seu propi negoci, va ser a la Rambla Santa Mònica de Barcelona, on va fundar el que es coneixeria popularment com La Casa de la Postal. Roisin va recórrer gran part de Catalunya i algunes zones de l'Estat espanyol per a fotografiar i mostrar: paisatges, monuments o, senzillament, elements quotidians del dia a dia. Les postals que va editar Roisin eren de color sèpia. Es reconeixen amb facilitat en el col·leccionisme postal per aquest color sèpia i també per la llegenda amb lletres de color roig i la firma “L. Roisin. fot. Barcelona”. La botiga del fotògraf francès va tindre molt d'èxit. Després de la seua mort a París, la botiga va passar a ser regentada per la seua neboda. Finalment, durant els anys cinquanta, la botiga va tancar i el fons Roisin va passar per diferents mans fins arribar a l'arxiu de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya als anys noranta del segle passat. També cal destacar que, poc després, la Generalitat de Catalunya va comprar un lot important de negatius i postals, majoritàriament de Barcelona, que es conserven a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Roisin va editar les postals canareves en dos sèries. Es pot identificar ràpidament a quina sèrie correspon cada postal ja que la llegenda canvia. En la primera edició la llegenda és amb lletra cursiva, en canvi, en la segona edició la lletra és d'una altra tipografia i sense cursiva. Totes les postals anaven numerades, en concret, l'església d'Alcanar, la postal amb què ens centrem avui, era la número 4, tant en la primera edició com en la segona. És aquí on Roisin va cometre un error important, ja que va confondre l'església de Sant Miquel d'Alcanar amb l'església de Sant Lluc d'Ulldecona. Les següents postals, de la col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter, mostren l'error que va cometre Roisin, en confondre l'església d'Alcanar i la d'Ulldecona.

Postal 1: Postal de l'església de Sant Miquel d'Alcanar en la primera edició de L. Roisin. (Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Postal 2: Postal de l'església de Sant Lluc d'Ulldecona en la primera edició de L. Roisin. (Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Aquest error va ser corregit en la segona edició, quan la postal número quatre, la de l'església d'Alcanar, sí que es corresponia amb l'església de Sant Miquel. La causa d'aquest error podria ser el desconeixement de l'editor, Lucien Roisin, ja que és sabut que moltes fotografies que formaven part de les seues postals no eren pròpiament seues, sinó que eren d'altres autors autòctons que li venien els negatius. De fet, a l'IEFC, consideren que l'autor de les postals canareves és desconegut i així consta als peus de foto.


Postal 3: Postal de l'església Sant Miquel d'Alcanar en la segona edició de L. Roisin.(Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Malauradament el fons Roisin de l'IEFC només conté quinze postals d'Alcanar, dos de la primera edició i tretze de la segona, i cap negatiu de les fotografies. Avui ho deixem aquí, en propers articles continuarem parlant d'altres curiositats de les postals de Roisin.


Lluc Ulldemolins i Nolla
Alcanar, gener del 2014