dimecres, 5 de febrer del 2014

Còdols invictes




Vaja per endavant que aquesta petita col·laboració al blog d’Històries d'Alcanar no és ben bé un article sobre la història d'Alcanar en el sentit estricte, ni seriós. Però és una de les moltes històries del nostre poble, que en té tantes per explicar com fills ha tingut al llarg dels ja 775 anys d'història. Aquelles que són personals i subjectives, del fil de les emocions, de la legítima memòria, mig reals i mig imaginàries.

La cosa ve d'un moment de certa enyorança i de la recerca d'una foto de capçalera -sí, per a la xarxa social de color blau fosc- de la terra d'on un és nascut. Qui signa estes línies no és massa bon retratista, la veritat siga dita, per això recorre als que sí que ho són. I entre cercadors infinits, drets d'autor i res convincent, va acabar topant novament quasi per casualitat amb la cèlebre foto del Marjal del company de viatge d'aquest espai virtual, que salvava tots els inconvenients. I encara, uns versos perduts entre llibres de sobretaula de l'últim sopar Estellés a l'Ermita del Remei.

Al llarg de la costa canareva, i arreu, els búnquers construïts pels resistents de la Guerra Civil s'han quedat esperant eternament, perquè el desembarcament per mar, la cançó del soldadet, no va acabar d'arribar mai. I així s'han quedat, com fantasmes petrificats, tristos i vells, de tant de temps oblidats. Però els còdols, “pedra menuda com tu”, xicotets i desapercebuts, han viscut sempre, rejovenits per la frescor de l'aigua, per cada coll, inspirats per l'eterna banda sonora de la mar. Encara expliquen, en la intimitat de les nits d'estiu, com els ibers pujaven a les moletes, com desembarcaven els comerciants fenicis, com arribaven orgullosos els romans, els exèrcits visigots i els savis àrabs... També parlen de natros, de tots natros, dels nostres pares i dels nostres iaios, dels pagesos d'Alcanar i dels pescadors de les Cases, dels prats i de les motes... Ho han vist tot, els grans episodis però també les històries de generacions, els petits secrets i la quotidianitat anònima. Però, com els búnquers, tampoc no van vore arribar mai per l'horitzó els vaixells del dictador. Perquè ells no van ser derrotats. Com un exèrcit infinit que no va ser mai vençut en batalla.


Ja ens ho va dir el poeta:


“Aquesta, sempre,

serà la teua pàtria,

còdols invictes.”

Josep Sancho Sancho
Alcanar, febrer del 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada