L’expansió
urbanística d’Alcanar durant el primer terç del segle XX, durant els anys del
regnat d’Alfons XIII i de la dictadura de Primo de Rivera, es materialitzà amb
l’obertura de nous carrers, com l’actual avinguda d’Abril, que en els seus
inicis portava un nom ben significatiu, el de 14 d’abril. Era un reconeixement
al nou règim iniciat aquell dia del 1931, ara fa 87 anys, materialitzat amb la
República espanyola. I, tres dies més tard, alhora amb la Generalitat de
Catalunya, tot i que havia estat proclamada també inicialment el 14 d’abril en
forma de República catalana.
Així,
aquells anys 30 del segle passat es van caracteritzar per esdevenir el període
més llarg fins al moment de vigència d’un règim democràtic a casa nostra,
representats per l’autogovern de Catalunya, l’aposta decidida per
l’escolarització, –també en llengua catalana i a les classes populars- i el
sufragi femení, entre molts d’altres. Amb tot, les resistències al nou règim es
materialitzaren amb el cop d’Estat militar del 1936 que inicià la guerra civil.
Durant el sagnant conflicte bèl·lic, l’exèrcit del general Franco, amb l’ajuda
imprescindible de l’Alemanya nazi de Hitler i de l’Itàlia feixista de
Mussolini, anà progressivament guanyant terreny a les forces republicanes i,
com a d’altres poblacions, entrà a Alcanar el 15 d’abril de 1938, ara fa 80
anys. Com en totes les conquestes de la història, una de les primeres accions
dels vencedors va ser destruir el món simbòlic dels vençuts. I en el cas del
carrer de la placa del 14 d’abril fou ben fàcil, ja que fou destruïda i
substituïda per una que portava el nom del 15 de abril.
Però
a diferència dels seus aliats feixistes que van perdre la vida el 1945 en
perdre la Segona Guerra Mundial contra les potències democràtiques, Franco va
morir com a dictador al llit el 1975. A partir d’aquell moment, el pacte entre
el franquisme i l’oposició al règim va possibilitar l’anomenada transició que,
en el terreny de la memòria històrica, es va caracteritzar per l’oblit. Un bon
exemple fou el del cas del carrer que ens ocupa, que passà a anomenar-se
avinguda d’abril. A diferència del nom del 14 d’abril, que tenia una
significació del tot concreta, com també en el cas del 15 d’abril, que en tenia
una altra totalment contrària però igualment significada, el nom d’abril
representava, i encara representa, l’amnèsia col·lectiva.
Tanmateix, 80 anys més tard, i com en els països europeus homologables
–sobretot Alemanya i Itàlia, que també van patir del feixisme-, creiem que un
règim democràtic, des de l’escala nacional a la local, s’hauria de
caracteritzar també per implementar una política de la memòria que no fos
hereva ni del franquisme ni de l’oblit produït per la transició i mantingut
durant els anys posteriors. Ans al contrari, hauria de promoure una política de
la memòria inequívocament democràtica i representativa dels valors d’aquesta
cultura política, i no de cap altra.
