dissabte, 8 de juny del 2019

Del cadup al femer

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula prat com un “terreny cobert d’herba, principalment d’herbes graminoides”. Prat, però, té una altra accepció que el diccionari no recull i que és genuïnament canareva. D’Alcanar. Prat serveix per definir una tipologia d’unitat agrícola molt concreta, que poc té a veure amb el sentit ortodoxe deprat, i que els habitants de les faldes meridionals del Montsià coneixen bé perquè l’han habitat des de temps immemorials. 

Si definim els prats partint d’allò més general per arribar a allò més concret cal dir que els prats estan situats entre els peus del Montsià i la mar, limitats pel sud amb el riu Sénia i per l’est amb el barranc de Sant Jaume. Podríem dir, també, que els prats s’originen gràcies a un repartiment del territori en parcel·les, que motiva el propietari a invertir els seus esforços particulars a cultivar un tros de terra que és seu i només seu. Els prats eren, per a la pagesia jornalera d’aquest territorii fins no fa gaires dècades, un complement econòmic a la seva condició de treballador al servei d’un senyor. 

Però explicar els prats de fora cap endins seria una manera poc generosa d’explicar la seva manera d’estar en el món. Els prats s’han d’explicar d’endins cap enfora, del detall al major, de la pedra a la casa, de la gota d’aigua a la collita. 

El gest fundacional de la creació d’un prat és l’excavació d’un pou. Aquest és, sens dubte, el moment primigeni: a pic i pala, al punt més alt de la finca, enfondir el clot i apartar la terra amb l’esperança d’arribar tard o d’hora al riu subterrani, al nivell freàtic. Per arribar a trobar la gota d’aigua que convertirà l’erm en hort, l’enfondiment del pou va acompanyat de l’aparició d’un volum de terra, que s’apila i es compacta al voltant del foradot, creant una muntanyeta artificial, com un tambor circular, que serà un element imprescindible d’aquest conjunt: la mota. 

 A la mota s’hi esdevé l’acció que permetrà el regatge del camp: la pujada de l’aigua. La força de sang del matxo, que fa voltes a la mota, activa la sínia. I aquell gest horitzontal de la bèstia, que volta la mota en cercles infinits, es trasllada en un gest vertical de la roda gràcies a un engranatge. La roda arrossega el rest (la corda) amb els cadups (els catúfols), i els cadups, després d’endinsar-se en l’aigua a les profunditats del pou i haver pujat altre cop damunt la terra, l’aboquen a la pastera de la qual se la dirigeix a la bassa. 

Abans de capbussar-nos a la bassa, val la pena entretenir-nos a comprendre un detall d’aquest sistema. És bonic observar com els cadups són uns recipients dissenyats a consciència: la seva forma cilíndrica es veu alterada en dos punts: primer, el cilindre s’estreny perquè cal lligar el cadup a la corda; segon, el cadup té un petit forat al cul. Aquest forat, que de primer sorprèn perquè va en contra del propòsit del cadup, que és pujar el màxim d’aigua, té tot el sentit del món: les rodes de les sínies tenen un mecanisme de no retorn; només giren en un sentit. Quan el matxo es deslliga, si no hi hagués aquest mecanisme, la roda giraria ràpidament en la direcció contrària a la desitjada a causa del pes dels cadups, encara plens, i hi hauria una trencadissa de ceràmica. Això no passa; la roda queda quieta i de mica en mica els cadups van buidant-se gràcies a aquest foradet i el rest deixa de carregar tot el pes de l’aigua. 

A la bassa, l’aigua ja és un fet. La bassa es dimensiona en funció dels jornals que cal que regui i es construeix arrambada a la mota, per aprofitar l’energia potencial que el desnivell de la pila de terra li ofereix. Aquesta arrambada és la causa d’unes basses amorfes, que són les més antigues. La popularització dels sifons va permetre separar les basses de les motes, i aleshores van ser fetes de formes rectangulars. La bassa té múltiples usos: s’hi fa la bugada als rentadors, que són les pedres inclinades col·locades expressament per a aquest ús, s’hi escuren els plats, s’hi posen melons i melones a la fresca, s’hi abeura el matxo i els més valents s’hi capbussen per espolsar-se la calor de sobre. Però l’objectiu principal de la bassa és, esclar, regar. De la bassa, l’aigua es dirigeix a l’hort a través de sistemes de rec més o menys complexos, des de solcs a canalats, amb pontets, sifons i tota mena de comportes per a obrir i tancar el pas de l’aigua. Una aigua que no s’acaba mai. 

La caseta, petita, és un món infinit. Diríem que la podem resumir de la següent manera: la casa és un refugi de temporada. Està situada a tocar de la mota. La casa té la part de davant que mira al mar, i la part de darrere, que normalment no té finestres o hi són però molt petites, els espiralls, que mira cap al poble. Parteix d’una sola estança on hi ha un espai de convivència d’animals i persones. Al davant d’aquesta estança s’hi adossa el rafal, que fa funció d’aparcament per al carro, de zona de descans a l’ombra i de cuina exterior. Hi ha qui anomena aquest espai el carrer. El rafal pot ser un simple emparrat o bé un teulat sostingut per quatre o cinc pilars. A mesura que les necessitats creixen, s’adossen noves estances a l’original, sempre en la direcció paral•lela al mar, a les quals s’accedeix normalment des de l’exterior. Sovint, una escaleta estreta construïda sobre una volta de maó de pla, o potser només una simplíssima escala de gat, condueix a una petitíssima angolfa, des de la qual es passa al terrat, que quasi sempre mira cap al Sénia. De detalls que enriqueixen l’edifici n’hi ha a cabassos, com els cadupsencastats a la paret anomenats niveres ique serveixen per a caçar moixons, llars de foc de tota mena, pedrissos llarguíssims als rafals, prestatges encaixats al gruix dels murs, armaris cantoners, menjadores per als animals, etc. 

Gran part dels materials de construcció s’extreuen del mateix camp: la pedra d’haver espedregat la finca constitueix els murs de la casa i el fang fa de morter. Com que la terra és argilosa, el fang que serveix de morter és de bona qualitat. Als prats també s’utilitzen materials d’importació, com la calç, que deu venir dels forns de la serra. Els murs s’encalcinen de blanc, a vegades afegint blauet al voltant de les obertures, i les basses estan revestides per la part de dins amb morter de calç, per a fer-les impermeables. 

Pel que fa al camp, no ens podem entretenir a parlar en detall de tots els elements que formen part d’un prat, però tots i cadascun d’ells són imprescindibles per a definir el conjunt: el femeren un lloc ben humit; un petit canyaret particular o compartit amb els veïns, del qual s’extreuran les canyes per a ser pelades i instal•lades a l’hort anual per enasprar tomaqueres i bajoqueres; el pedregar, on s’acumulen tots aquells residus que no són reciclables, com les deixalles pètries o ceràmiques… I després el tarongerar, o el planter, o l’hort; sempre com un mantell verd, que deia Trinitari Fabregat. Verd ben fosc, de regadiu. 

La part del davant de la casa és sempre protagonitzada per uns jardins d’una senzillesa formidable: una o dues palmaveres, fruit d’algun dàtil que un dia algú va rossegar, el nespler, la figuera amb la seva olor que tot ho endolceix, alguna olivera, un emparrat formidable, un mangraner… Tot això complementat per una exèrcit de floreres, algunes plantades a terra i d’altres en cossiets, que són els únics elements bells del prat que no formen part de la cadena de consum. En aquest indret, al cor del jardí, amb tota la presència d’aigua de la bassa, l’ombra del rafal i la ufana de les plantes, s’hi crea un microclima fresc i humit que fa les delícies dels pradencs. 

Bé, no siguem tan romàntics. Potser és el moment de deixar de parlar en present i reconèixer que gran part d’això que hem explicat i que actualment ens sembla tant bonic ha deixat de formar part de la vida contemporània dels prats i és una cosa del passat que no caldrà que torni mai més. Ara s’han substituït els animals de força per bombes elèctriques i els canalats per sistemes de degoteig automàtic, s’han canviat les menjadores dels animals pels menjadors de l’IKEA, als prats hi ha rentadores, la gent duu la brossa als contenidors municipals, els femers s’han extingit i no s’acostuma a veure veïns baixant melons al pou per a refrescar-los. 

La majoria de prats de primera línia de mar han estat comprats per forasters que amb molt bon criteri han sabut trobar una ubicació perfecta per a un estiueig pacífic, però han enderrocat les casetes i han substituït els horts i tarongerars per autèntics prats d’herbes graminoides. Gran part dels prats actualment serveixen només de caseta d’eines i s’utilitza el rafal només per a fer-hi algun dinar de diumenge. D’altres prats estan completament abandonats. Alguns, només, mantenen el seu ús agrícola combinat amb l’estiueig. 

S’hi han fet reformes de tota mena, sense que hagi existit mai un criteri arquitectònic establert en la normativa municipal. A poc a poc, l’estètica dels prats s’allunya cada vegada més de la imatge del paisatge agrícola mediterrani. Les finestres s’engrandeixen, es posen fusteries d’alumini, els arrebossats es fan de ciment pòrtland, s’enderroquen les sénies, se substitueixen les basses per piscines, s’enrajolen els rafals amb gres porcellànic. 

Però sens dubte, el que més malmet la qualitat paisatgística dels prats és la proliferació de filats metàl•lics que limiten les finques aquí i allà, sense fi, privant el pas dels veïns que volen intercanviar-se quatre tomaques, engabiant les llebres que fugen dels gossos caçadors, interrompent el mosaic infinit de finques totes tan semblants i tan diferents alhora. El Pla Director Urbanístic de les Construccions Agrícoles Tradicionals de les Terres de l’Ebre, que és d’obligat compliment des del març del 2015 i que ha arribat per posar seny a l’ordenació territorial, estableix que és il•legal construir tanques d’aquestes dimensions. Volem recordar des d’aquestes línies que darrere de l’aplicació de qualsevol normativa hi ha d’haver una administració capaç. Capaç d’assumir la responsabilitat de fer-la complir per evitar que s’alcin murs entre el bon veïnatge. Però aquesta és ja una altra història que esperem que no hagi d’acabar immortalitzada en una novel•la de títol Jardins engabiats

No seria honest acabar aquest article sense dir que els prats no són una cosa únicament canareva, perquè a Vinaròs existeix la mateixa tipologia agrícola, tot i que sota el nom de sénia, i no de prat. Lo Sénia no és frontera, tampoc, en el sentit paisatgístic. I ben probablement en altres indrets de la mediterrània hi ha comunitats humanes que han organitzat el territori d’una manera semblant a la que ara hem descrit. Potser els seus jardins també són ignorats, com els nostres. Potser més val que sigui així.


La bassa del prat del Beato

Tupí encastat al pilar de rafal del prat dels Cartuxans, a mode de prestatge.

"Trunat" i minjadora, al prat dels Cartuxans.

La mota del prat del Maro.

En primer terme, lo prat de Miguel de Sans; al fons, lo prat de Batiste de Cameta. Dos bons exemples de l'arquitectura popular mediterrània.

Lo rafal, espai multifuncional de la casa: aparcament del carro, lloc de treball a l'ombra, zona de repòs i de trobada i cuina. Al prat de Miguel de Sans.

Elisenda Rosàs Tosas
Arquitecta
Juny del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada