divendres, 1 de juny del 2018

Terra Nostra, 90 anys.

Ja des del segle xvii, l’aparició de la premsa escrita, a Catalunya amb el Diario Curioso el 1762 i sobretot amb el Diario de Barcelona el 1792, va modificar per complet la forma de comunicació política i social, especialment amb l’arribada del segle xix, quan es convertí en un mitjà de comunicació de masses. Però no va ser fins entrat el segle xx, quan a Alcanar es van editar les primeres mostres de premsa escrita: primer, el 1911, es publicà la revista Heraldo Alcanarense, editada per la comissió organitzadora de l’homenatge al músic tortosí, Felip Pedrell, i de la qual només se’n va publicar un número[1]; i posteriorment, entre el 1913 i el 1915, es publicà la revista Nuestra Tierra, patrocinada pel Sindicat Agrari i la Caixa d’Estalvis de la població[2] i de la qual se n’editaren fins a 30 exemplars.
Amb tot, el cop d’Estat de Primo de Rivera del 1923 produí un cert estroncament del teixit associatiu i, sobretot, polític. Però en pocs anys, a les Terres de l’Ebre es produí un reviscolament del periodisme amb la reaparició del republicà El Pueblo de Tortosa el 1926, després d’haver estat 4 anys sense editar-se.[3] I, a més de les nombroses publicacions de la ciutat més important de l’Ebre català, també a la Ribera d’Ebre van aparèixer revistes com La Riuada a Móra d’Ebre el 1927, impulsada pel mestre Martí Rouret, o la Revista de Tivissa un any més tard, les quals s’unien a El Llamp a Gandesa que, dirigit per Manuel Bardí, ja es publicava des del 1921.[4]
En aquells anys de catalanitat creixent, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, apareixia a Alcanar una nova capçalera que recordava l’anterior, Nuestra Tierra, però apareixia amb una lleugera modificació: tenia les paraules invertides i utilitzava la llengua materna del nostre poble. Així fou com el divendres 1 de juny del 1928 va aparèixer la primera publicació escrita en català a Alcanar. Aquest quinzenari, va ser impulsat per un grup de jóvens canareus que s’atansaven als 30 anys, jóvens que, majoritàriament, s’havien format a Barcelona i que havien retornat al seu poble després dels estudis. Al capdavant hi havia dos cosins germans: l’enginyer agrícola, Josep Bòria Ulldemolins, i el farmacèutic Alfred Ulldemolins Beltran; i al seu redós, altres jóvens canareus com l’advocat Andreu Ulldemolins Queralt o l’escriptor local, carreter i comerciant Antoni Valls Giménez.
 No fou casualitat que el primer director fos Josep Bòria Ulldemolins, ja que aquell mateix any havia aparegut també al centre neuràlgic ebrenc Vida Tortosina que era liderada pel jesusenc Joan Cid i Mulet i que també comptava amb la participació de l’enginyer canareu. A més, Cid i Mulet va passar el 1930 a ser portaveu d’Acció Catalana, el partit polític on també va militar, posteriorment, Bòria.[5]
A Alcanar, Terra Nostra, fou especial per ser la primera publicació escrita en català –malgrat que no seguia la normativa Fabriana–. No obstant això, la revista no estava escrita íntegrament en català, també hi havia algunes aportacions en castellà, com les de la poetessa canareva, nascuda a Madrid, Fina Mar -pseudònim de Josefina Martínez-Aguado-. Fina Mar col·laborà en molts números i, per exemple, al primer exemplar escriu un poema de benvinguda: «Para Terra Nostra».
D’aquesta manera, Terra Nostra no fou una publicació política, sinó més aviat cultural. Bona part dels seus articles parlaven sobre la importància de l’arribada de l’aigua al municipi, fet que succeí a les acaballes d’aquella dècada. També es parlava de la necessitat d’una biblioteca municipal, projecte impulsat a partir del 1915 per la Mancomunitat de Catalunya amb les biblioteques populars, o de  les celebracions religioses, amb l’article del corpus del primer número com a exemple. Un altre tema que també es tractava amb una certa periodicitat era el relacionat amb l’agricultura, aquests articles eren escrits per Borras-k, pseudònim del director Josep Bòria Ulldemolins.
 Pel que fa a l’organització de la revista, cal destacar la informació apareguda el 20 de juny de 1929, en la publicació del vint-i-cinquè número, i en el qual es destaca l’organització del personal (sic) següent: Bòria n’era el director amb Alfred Ulldemolins Beltran com a sotsdirector; Claudi Cid Sancho i Jaume Esteller Sancho com a administradors; i Àngel Sancho Suñer, Vicens Fabregat Fibla, Andreu Ulldemolins Queralt, Joan Sancho Beltran, Llàtzer Reverter, Antoni Valls Giménez i Francesc de P. Salomón Martí, com a redactors; la majoria d’ells eren membres del Centre Català fundat el 1930.
Posteriorment, durant la nova dècada en què s’instaurà la República destacaren com a polítics a la població el marcel·linista Antoni Valls Palleta però, també més alineats a les files d’ERC, Llàtzer Reverter o Andreu Ulldemolins.[6] Però, al seu costat, a Terra Nostra alhora hi participaren destacats monàrquics, com el canonge Josep Matamoros des de les files del carlisme integrista, que el 1922 havia publicat Historia de mi pueblo com a Monografías de sus hechos y monumentos más notables, alcanarenses ilustres, su acción social, política y religiosa a través de los siglos[7]; i també Vicent Fabregat Fibla, tinent d’alcalde durant el mandat de Miquel Chimeno i, també, últim alcalde monàrquic de l’etapa d’Alfons xiii.
El final de Terra Nostra arribà sense avisar, així, el 5 de juliol de 1929, es publicà l’últim número, el vint-i-sisè. En aquella publicació no hi constà cap referència a la finalització però sí que hi destacava un editorial d’emergència o, com es va escriure llavors, «per dificultats sorgides a última hora hem insertat aquest editorial», en el qual sota el pseudònim d’Abecé, s’escrigué un text que girava entorn de la figura de l’astrònom polonès, Nicolau Copèrnic. Això, lligat, a l’anterior editorial «Somni» en què el director del setmanari, Borras-k, reflexionava sobre la vida de la revista. En aquell mateix número, l’equip de direcció manifestava que «calia introduïr una sèrie de reformes, si voliem consolidar la nostra obra» (sic). A tot això, cal afegir-hi una situació econòmica de la publicació no del tot favorable, malgrat que Terra nostra comptava amb subscriptors arreu del territori, més enllà dels d’Alcanar, com eren: Tortosa (10 socis), Vinaròs (9 socis), Amposta (8 socis), Ulldecona (25 socis), la Sénia (3 socis), Santa Bàrbara (7 socis) o Barcelona (39 socis). L’aportació d’aquests socis, 5 pessetes anuals, els anuncis i les donacions particulars ben just servien per pagar-ne l’edició, el repartiment i les altres despeses que es poguessen generar. Per fer-nos-en una idea, l’edició de la revista la realitzava l’impremta Mariné d’Ulldecona, i cobrava 87 pessetes per cada número editat, del qual se n’imprimien 500 exemplars, amb aquestes xifres podem intuir que el nombre de subscriptors per tirar endavant la revista havia de ser proper a 400, una xifra molt important tractant-se d’una publicació d’àmbit local.
Avui en dia Terra Nostra, queda en l’imaginari canareu com la primera revista escrita en català a casa nostra. Editada per un grup entusiasta de jóvens que no buscaven tant, el rerefons polític, sinó la publicació reeixida d’un projecte cultural. També ens queda una publicació que ens permet atansar-nos a la situació social de l’època, amb un document gairebé etnològic, que dona molta informació sobre la situació comercial de l’època, ja que hi apareixen una gran quantitat d’anuncis locals i territorials –cal remarcar que aquesta era una font d’ingressos molt important per al quinzenari–. En definitiva, un xicoteta tastet de l'Alcanar de finals de la dècada dels anys vint del segle passat.
Per acabar, i per celebrar el norantè aniversari d’aquesta publicació canareva en català, hem digitalitzat el primer número de la revista, que es va publicar, justament avui fa 90 anys, “Lo que som i aont anem”. Esperem que el gaudiu.


[1] Joan B. Beltran Reverter, La premsa escrita a Alcanar, una visió gràfica i històrica, Regidoria de Cultura Ajuntament d’Alcanar, 2014, p. 14.
[2] Ramon Puig Puigcerver, A cavall de la utopia. Esteve Fibla. Alcanar 1905-1939, Cossetània, Valls, 2001, p. 109.
[3] El Pueblo, 9 de gener de 1926, p. 1.
[4] Artur Bladé Desumvila, L’edat d’or, Cossetània, Valls, 2008, 230-234.
[5] Emigdi Subirats i Sebastià, L’entramat literari del primer Bladé, Associació de veïns “Jesús-Catalònia”, Jesús, 2018, p. 177-178 i 185.
[6] Ramon Puig Puigcerver, A cavall de la utopia… p. 109.
[7] José Matamoros, Historia de mi pueblo, Imprenta Querol, Tortosa, 1922.

Alcanar, 1r de juny del 2018.

Josep Sancho Sancho
Lluc Ulldemolins Nolla




Enllaços d'interès:
Podeu consultar el 1r número de la revista Terra Nostra aquí o aquí.
Podeu consultar l'article en format .pdf aquí.


diumenge, 15 d’abril del 2018

Avinguda d'abril

L’expansió urbanística d’Alcanar durant el primer terç del segle XX, durant els anys del regnat d’Alfons XIII i de la dictadura de Primo de Rivera, es materialitzà amb l’obertura de nous carrers, com l’actual avinguda d’Abril, que en els seus inicis portava un nom ben significatiu, el de 14 d’abril. Era un reconeixement al nou règim iniciat aquell dia del 1931, ara fa 87 anys, materialitzat amb la República espanyola. I, tres dies més tard, alhora amb la Generalitat de Catalunya, tot i que havia estat proclamada també inicialment el 14 d’abril en forma de República catalana. 
Així, aquells anys 30 del segle passat es van caracteritzar per esdevenir el període més llarg fins al moment de vigència d’un règim democràtic a casa nostra, representats per l’autogovern de Catalunya, l’aposta decidida per l’escolarització, –també en llengua catalana i a les classes populars- i el sufragi femení, entre molts d’altres. Amb tot, les resistències al nou règim es materialitzaren amb el cop d’Estat militar del 1936 que inicià la guerra civil. Durant el sagnant conflicte bèl·lic, l’exèrcit del general Franco, amb l’ajuda imprescindible de l’Alemanya nazi de Hitler i de l’Itàlia feixista de Mussolini, anà progressivament guanyant terreny a les forces republicanes i, com a d’altres poblacions, entrà a Alcanar el 15 d’abril de 1938, ara fa 80 anys. Com en totes les conquestes de la història, una de les primeres accions dels vencedors va ser destruir el món simbòlic dels vençuts. I en el cas del carrer de la placa del 14 d’abril fou ben fàcil, ja que fou destruïda i substituïda per una que portava el nom del 15 de abril. 
 Però a diferència dels seus aliats feixistes que van perdre la vida el 1945 en perdre la Segona Guerra Mundial contra les potències democràtiques, Franco va morir com a dictador al llit el 1975. A partir d’aquell moment, el pacte entre el franquisme i l’oposició al règim va possibilitar l’anomenada transició que, en el terreny de la memòria històrica, es va caracteritzar per l’oblit. Un bon exemple fou el del cas del carrer que ens ocupa, que passà a anomenar-se avinguda d’abril. A diferència del nom del 14 d’abril, que tenia una significació del tot concreta, com també en el cas del 15 d’abril, que en tenia una altra totalment contrària però igualment significada, el nom d’abril representava, i encara representa, l’amnèsia col·lectiva. 
Tanmateix, 80 anys més tard, i com en els països europeus homologables –sobretot Alemanya i Itàlia, que també van patir del feixisme-, creiem que un règim democràtic, des de l’escala nacional a la local, s’hauria de caracteritzar també per implementar una política de la memòria que no fos hereva ni del franquisme ni de l’oblit produït per la transició i mantingut durant els anys posteriors. Ans al contrari, hauria de promoure una política de la memòria inequívocament democràtica i representativa dels valors d’aquesta cultura política, i no de cap altra.