Samitier i Sagi-Barba a Alcanar

El 14 de juny de 1925 el Barça i el Júpiter, l’històric equip del Poblenou, s’enfrontaven a l’estadi de les Corts en un partit amistós. El partit servia d’homenatge a l’Orfeó Català arran de la seua exitosa gira per Roma durant aquell mateix any. L’encontre va ser amenitzat per una banda musical de la marina anglesa que va interpretar, a l’inici i a la mitja part, la marxa reial i el “God save the queen”. Va ser durant la interpretació d’aquests himnes, amb una xiulada massiva a la “marxa reial” la que va provocar la clausura del camp del Barça i l’expulsió del president, Joan Gamper, del país. Eren temps de dictadura, amb Primo de Rivera, l’agitació obrera d’inicis de la dècada havia acabat amb exili, detencions, presó i assassinats.

En aquell partit, el Barça va utilitzar la tàctica clàssica de l’època, la 2-3-5, només dos defenses i, en canvi, cinc davanters. Entre els davanters i destacaven noms com el filipí Alcàntara o Sagi-Barba, tanmateix hi destacava l’absència d’un dels jugadors més importants d’aquella època, Josep Samitier. Un dels màxims golejadors de la història del club blau-i-grana es trobava a València durant aquells dies, justament, a mig camí de Barcelona i València està Alcanar.

I és que uns dies més tard, el 28 i el 29 de juny de 1925, es disputarien a Alcanar un parell de partits per tal de promoure la pràctica esportiva. Aquests partits els disputaren l’equip local, l’Unió Sportiva Canareva, i el llavors campió comarcal, el FC Ateneu de Tortosa. L’equip d’Alcanar jugaria els dos partits reforçat amb estrelles d’arreu del país, així completaren el seu onze inicial jugadors de Barcelona, Lleida o de Vinaròs. El primer assalt va acabar amb una victòria contundent de l’equip tortosí per 1 a 4, amb tres gols de Bosquet i un de Suárez, i un gol del fitxatge barceloní Borrell com a gol de l’honor canareu.

Però l’afició, arribada de tota la comarca, esperava amb impaciència el partit que es disputaria el 29 de juny de 1925, novament, entre l’US Canareva i el FC Ateneu. En l’onze inicial de l’equip d’Alcanar s’hi afegiren dos jugadors mítics en aquells moments, els blau-i-grana: Emili Sagi i Liñan, conegut per Sagi-Barba; i Josep Samitier i Vilalta. Un fet que provocà una ovació enorme quan els dos equips saltaren al terreny de joc. Els equips titulars van ser els següents:

U. S. Canareva: Chimeno, Valls, Segarra, Ferré, Borrell, Baila, Cid, Sagi, Samitier, Sagi-Barba i Fibla.

FC Ateneu: Malla, Borràs, Garrido, Campos, Caudet, Mulet, Pla, Suàrez, Ferrà, Bosquet i Garcia.

En l’equip canareu, a més dels mítics jugadors de l’època com Sagi-Barba i Samitier, també hi van jugar Armand Martínez Sagi, cosí germà de Sagi-Barba i que també formava part de l’equip blaugrana, tot i que des d’una posició secundària, així com també el vinarossenc Baila, provinent de l’FC España de Vinaròs o del barceloní, ja esmentat, Borrell.

El partit va començar amb un retard considerable, tal com remarquen les cròniques de l’època. Una dinar generós i una sobretaula llarga al restaurant Patorrat de les Cases sembla que en van ser el motiu. Algunes veus, fins i tot, s’atreveixen a dir que la fins a 42 llagostins van menjar-se els jugadors del Barça. Així, l’equip de Tortosa va començar amb un domini aclaparador del joc i, de fet, s’avançaria al marcador amb un primer gol de Valls, tanmateix, l’equip canareu aconseguiria remontar amb gols de Cid, assistit per Samitier i de Sagi. Poc abans del descans, Ferrà va anotar l’empat a 2 amb què es va arribar al descans. La segona part va començar amb el mateix patró, domini de l’equip tortosí, que es tornaria a avançar amb gol de Ferrà, novament. Així, el partit es va desenvolupar durant la segona part amb domini de l’equip blanc-i-roig fins que es va arribar als últims 10 minuts de joc en què Borrell aconseguiria l’empat a 3 amb un xut impressionant. Poc després, en una falta llençada de forma ràpida, Sagi marcaria el quart gol tot i les queixes airades dels jugadors tortosins a l'àrbitre del partit, el senyor Badoch, qui a criteri seu no havia assenyalat un fora de joc claríssim i que va provocar que els jugadors tortosins, Borràs i Bosquet, abandonessen el terreny de joc. Malgrat aquesta situació caòtica el partit va continuar i l’equip canareu va anotar dos gols més de Sagi, que aconseguia un hat-trick, i Samitier per posar el 6 a 3 definitiu al marcador.

Primera part

0 - 1: Valls

1 - 1: Cid (assistència Samitier)

2 - 1: Sagi

2 - 2: Ferrà

Segona part

3 - 2: Ferrà

3 - 3: Borrell

4 - 3: Sagi

5 - 3: Sagi

6 - 3: Samitier

Segurament, l’arribada dels jugadors del Barça a Alcanar va sorgir arran de les relacions que existien entre aquests jugadors i alguns jóvens canareus estudiants a Barcelona durant aquella època. Juntament amb la vinculació que existia entre les elits burgeses i vinculades al FC Barcelona de la família Miret, qui tenia una estreta relació amb Alcanar, on hi tenia una fàbrica tèxtil. El futbol, es va popularitzar a finals de la dècada dels 10 i va explotar en la dècada següent arreu de tot el país. Aquest va ser un període en què es van donar els primers passos per la professionalització dels equips grans i també un moment històric on hi van aparèixer molts equips en molts municipis. Per exemple, a Alcanar, el referent va ser l’US Canareva, fundat el 1919 i que jugava periòdicament contra equips de les localitats veïnes com l’FC España de Vinaròs, l’FC Català de la Ràpita o el Benicarló FC entre molts d’altres.

Lluc Ulldemolins Nolla

Juliol del 2022

Enllaços d'interès:

https://www.cedoc.cat/ca/125e-aniversari-orfeo-catala_1063

http://dialectik-football.info/14-juin-1925-le-football-catalan-reprime-par-la-dictature-de-primo-de-rivera/

http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2011/11/24/el-barca-i-la-xiulada-al-regim-de-primo-de-rivera/

L'urbanisme medieval d'Alcanar

Els nuclis antics de les viles mostren sempre els seus orígens i ens conviden a conèixer com eren les vides dels seus habitants dins dels seus recintes. Passejar pels seus carrers, estrets i ombrívols massa sovint com a totes les viles medievals, ens pot ajudar a endinsar-nos en la vida quotidiana dels canareus de l'Edat Mitjana i conèixer com s’estructuraven les seues diferents funcions, tant alimentàries com defensives. La situació i l’emplaçament de les viles mai no eren aleatoris, i devien acomplir la condició bàsica de satisfer les necessitats de la seua població.

 

UNA VILA ENTRE DOS MONS

No hem d’oblidar que Alcanar i tota la comarca del Montsià foren territori de frontera entre dos mons, el cristià i el musulmà, i les pors a possibles atacs sarrains estaven presents en els pensaments dels canareus de l’època. El Regne Taifa de Tortosa, on Alcanar estava inclòs, havia caigut l’any 1148, i les necessitats de repoblació cristiana per a consolidar les conquestes eren evidents.

 

La repoblació cristiana s’inicià l’any 1238 amb l’atorgament de la Carta de Poblament, atorgada per fra Hug de Folcalquer, cap de la Castellania d’Amposta i representant del rei Jaume I el Conqueridor en el territori, el dia 28 de Febrer de 1239, que fou reforçada amb la donació de diversos terrenys i propietats el dia 11 de Maig de 1252.

 

Torre del carrer Nou (segles XV-XVI)

Per què aquesta “segona carta”? Sembla que la por a un contraatac sarraí no convencia als possibles futurs habitants per a establir-se en un territori fronterer. Tampoc les característiques del terreny, que necessitava molta feina per a esdevenir habitable, per l'existència d'estanys, canyissars... no convidaven a l'establiment. Malgrat tot, sembla que pocs anys abans de la primera Carta de Poblament, ja hi havia un petit nucli de població cristiana, segons explica un document de l’any 1222, amb l’expressió en llatí “in termino Ulldechone dictum Canar”. Però la data considerada com la fundacional de l’Alcanar medieval cristià tradicionalment ha estat la de l’any 1252.

 

Els primers repobladors canareus medievals formaven unes vint-i-una famílies aproximadament, que devien representar uns cent cinquanta habitants.

 

Inicialment Alcanar "depenia" d’Ulldecona, com també constata l’anterior referència, i el seu nom era “Lo Canar” segons els textos trobats de l’època, i el gentilici “canareu” derivà d’aquest primer nom medieval. La dependència respecte de la comanda d’Ulldecona acabà l’any 1449, amb la creació de la pròpia comanda d’Alcanar, encara que sota la protecció de l’Orde dels Hospitalers, qui havien esdevingut l’Orde militar més important de la comarca després de l’extermini dels Cavallers Templers a començaments del segle XIV.

 

Alcanar, com totes les viles medievals, estava rodejat per muralles defensives, i existien horts interiors destinats a l’alimentació dels canareus en el cas de què la vila patís un atac i un setge prolongat. Amb el pas del temps, la por a un contraatac sarraí desaparegué en traslladar-se, i sobretot consolidar-se la frontera, des de meitats del segle XIII amb la conquesta del Regne de València (1232 – 1245) per part del rei Jaume I, però fou substituïda per una altra por a les incursions dels pirates, molt destructives, que s’intensificaren durant la Baixa Edat Mitjana i els segles XVI i XVII. Alcanar rebé la denominació oficial de “vila” durant el segle XV, encara que òbviament funcionava com a tal des de molt temps abans.

 

L’ALCANAR INTRAMURS

 

 Comencem el nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, considerat molt probablement com el nucli més antic d’Alcanar, i que rebia el seu nom del sant patró oficiós de la vila (i oficial a partir de començaments del segle XV) i continuem pel Carrer del Forn, on estava situat el forn “comunitari” de la vila. La seva part superior, que enllaça amb la Plaça de Sant Miquel, també formava part del nucli més antic de l'Alcanar medieval cristià. Encara que moltes cases i famílies disposaren posteriorment de forns per a coure el pa, element bàsic de l’alimentació medieval, en aquests primers moments de la vila cristiana, probablement moltes famílies no en disposaven d’un forn propi, i l’existència d’aquest forn “comunitari” esdevingué necessària, però també fou una eina molt important per a cohesionar els canareus de l’època com a una comunitat en utilitzar "serveis comuns".

 

L’Alcanar medieval cristià estava bàsicament estructurat en un carrer "principal", que era el Carrer del Forn que hem mencionat, i que connectava directament amb la porta principal de la vila, i dos carrers “secundaris”, més o menys paral·lels, que eren els carrers de Forcadell i d’Hug Folcalquer. Aquest últim inicialment era anomenat Carrer dels Arcs, per l’existència d’un arc dedicat a Santa Anna. Però posteriorment fou canviat el seu nom per l’actual, dedicat al cap de la castellania d’Amposta i mestre de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital a la Corona d’Aragó de començaments del segle XIII, qui atorgà la Carta de Poblament inicial l’any 1239 mencionada anteriorment, i que fou un recolzament bàsic del rei Jaume I en la conquesta cristiana de del territori valencià, i posteriorment recompensat amb diversos càrrecs i títols, tant el mateix Hug de Folcalquer, com l’Orde dels Hospitalers.

 

I el Carrer de Forcadell, malgrat l'existència d'aquest cognom des de temps immemorials a Alcanar, deuria el seu nom a l'oficial liberal (isabelí) Antoni Forcadell, qui intervingué durant la Guerra Carlina, conflicte del segle XIX que afectà considerablement Alcanar i els municipis i les comarques veïns. 

 

El Carrer de Folcalquer acabava enllaçant amb l’actual Carrer de la Claveguera, nom que ens indica que marcava el trajecte de les aigües residuals, que eren expulsades fora de la vila per motius sanitaris i higiènics. Les ciutats medievals no eren precisament uns espais salubres, i una defectuosa canalització d’aquestes aigües i aquests residus podien provocar la proliferació de malalties i pandèmies. Pensem que des de l’inici del nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, podem copsar un pendent descendent, que ajudava amb la simple tendència de la gravetat, i en moltes ocasions amb l'ajut de la pluja, a què aquestes aigües s’anessin acumulant en la part baixa de la ciutat al Carrer de la Claveguera. 

 

La llargada dels carrers inicials mesurava entre cinquanta i seixanta-cinc metres i la separació entre els carrers (inclosos els edificis) devia mesurar al voltant de trenta-cinc metres. Estem davant d’uns carrers que enguany es poden semblar estrets, però l’urbanisme medieval a totes les viles de l’època era semblant.

 

LA PRIMERA EXPANSIÓ

 

 Amb la progressiva expansió de la vila, fou necessari construir nous carrers a Alcanar, i un segon perímetre d’emmurallament per a què no restessin indefensos els habitants dels carrers extramurs. En aquestes noves muralles foren situades quatre portes, una a cadascuna dels angles del perímetre de la muralla, i algunes torres de guaita i de defensa desaparegudes posteriorment (l’actual Torre de Sant Pere és posterior, del segle XVI, en ple període d’atacs pirates des de la costa). L’any 1388 Alcanar patí un atac sarraí, ... però de pirates provinents dels països musulmans que vingueren a través del mar. La por a un atac terrestre musulmà havia desaparegut amb el progressiu allunyament de la frontera amb l’Islam cap al sud, però era substituïda per possibles i reals atacs marítims.

 

En aquest primer procés d’expansió urbanística, foren construïts els carrers de Jesús, de clares connotacions religioses cristianes i el Raval de Sant Isidre, sant castellà del segle XII que aconseguí una gran anomenada a tota la Península Ibèrica, com a un dels protectors de la pagesia, i que en algunes comarques catalanes acabà substituint la devoció a Sant Galdric.

 

Vers l’any 1380, un cens atorgava a Alcanar la presència de cinquanta-nou focs o famílies (en aquella època, un foc, element imprescindible de qualsevol llar, representava l’existència d’un nucli familiar diferenciat), i amb una presència de noms comuns entre la població canareva, com ara Forcadell, Sancho o Reverter. Aquests cognoms continuen tenint molta presència encara dins de la població canareva.    

 

L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL

I tornem novament als inicis del nostre periple, a la Plaça de Sant Miquel, on trobem l’església homònima, que fou construïda durant la segona meitat del segle XVI i que substituí un temple anterior, segurament de dimensions més reduïdes. Per què fou construït aquest nou temple catòlic?

Església de Sant Miquel (segle XIV)

Simplement perquè l’església anterior, dedicada a Sant Jaume i existent com a mínim des de l’any 1363 (data on trobem la seua primera menció), havia quedat petita per a acollir els fidels, que en aquella època eren la totalitat de la població de la vila. De l'Església de Sant Jaume no es coneix el seu emplaçament exacte; alguns opinen a l'encreuament entre el carrer del Forn i el de Forcadell, d'altres en l'encreuament entre el Carrer Major i el de la Claveguera.

 

L’Església de Sant Miquel disposa d’unes dimensions considerables, amb elements clarament renaixentistes, com ara la porta i malgrat algun element gòtic com la coberta, amb quaranta-quatre metres de llargada, dinou metres d’amplada i setze metres d’alçada, i alguns historiadors com el Canonge Matamoros, consideren que devia estar relacionada la seva construcció d’alguna manera amb el Convent i l’Església de Sant Domènec de Tortosa per la similitud de les seues portades. L’arribada a l’església és acompanyada d’una gran i ampla escalinata.

 

L’Edat Mitjana fou una època difícil. I els canareus patiren durant un llarg període la seua situació entre fronteres. La distribució dels seus carrers, el seu nomenclàtor mostren aquelles vicissituds.

 

Bibliografia:

Josep Matamoros, Historia de mi pueblo. Alcanar, Ajuntament d'Alcanar, Alcanar, 1991.

Agustí Bel, Alcanar, Cossetània, Valls, 2000.

Jordi Sancho i Núria Prades, Alcanar. Imatges de 3000 anys d'Història, Jordi Sancho i Nuri Prades, Alcanar, 2021.

 

Les fotografies han estat cedides per gentilesa d'en Jaume Boldú i Alcanar Turisme.

 

Francesc Sangar, febrer de 2022.