dijous, 16 de febrer del 2017

El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (i també a Alcanar)

Foto de Mercè Esteller Subirats
Vaja per endavant que aquest article ni té gaire originalitat ni aporta gaire a la causa. Ja vam parlar sobre "El marcel·linsime canareu (1914-1938)" al III Congrés d'Història d'Alcanar de l'any 2010. I sobre El Marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (1914-1939) a la nostra tesi doctoral, publicada per Onada Edicions el 2016. Però donada l'extensió d'aquests treballs --sobretot de l'últim-- i sense voler insistir més del compte en la temàtica, potser paga la pena fer una síntesi de la influència de Marcel·lí Domingo al nostre poble.

Aquest dirigent polític ha estat prou oblidat per la historiografia, potser perquè el seu moviment es va estructurar allunyat de grans ciutats com Barcelona o València, on  destacaren personatges relativament similars en la cultura política del republicanisme com el lerrouxisme i el blasquisme, respectivament. Nascut a Tarragona el 1884, on va estudiar magisteri, l'activitat cultural de Domingo amb el teatre i el periodisme es va començar a desenvolupar a Tortosa durant els primers anys del segle XX fins a obrir el Colegio Roquetense el 1906. Es tractà d'una escola que trencava amb el model establert, basada en el laïcisme, la coeducació i el lliurepensament.

A partir d'aquí, la seua entrada en l'escena política no es produí fins el 1908 durant els últims moments de la Solidaritat Catalana. Després de liderar la coalició republicanosocialista i l'abolició de l'impopular impost de consums, el 1909 va ser elegit regidor a Tortosa i el 1914 diputat a Corts pel seu districte electoral. I, a continuació, fou reelegit el 1916, 1918, 1919 i 1923 --només va ser derrotat de forma fraudulenta el 1920--.

Entremig, va encapçalar el republicanisme catalanista i va ser president tant del Bloc Republicà Autonomista com del Partit Republicà Català. I tot i que es tractés d'un lideratge compartit amb altres homes com Lluís Companys, Francesc Layret o Gabriel Alomar, des del nostre punt de vista, massa sovint la historiografia catalana no ha remarcat prou la jerarquia de qui fou també el director dels periòdics La Publicidad i La Lucha de Barcelona.

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera del 1923 fou un dels cabdills d'oposició al règim, per exemple en l'anomenada Sanjuanada del 1926. I el 1929 va ser també un dels fundadors del Partit Republicà Radical Socialista. La seua lògica d'actuació ja era d'àmbit estatal, tot i que amb la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 també formà part dels òrgans de direcció.

El 1931, el seu any de major èxit, fou elegit ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts de la República i diputat a Corts per la circumscripció de Tarragona. Però el descrèdit al capdavant del Ministeri d'Agricultura a partir del 1932 i les derrotes electorals d'aquell any al Parlament de Catalunya i del 1933 a les Corts espanyoles, van esdevenir un dur correctiu per als seus homes. Malgrat tot, el 1936 fou novament elegit ministre d'Instrucció Pública. I durant la guerra civil va realitzar una campanya propagandística internacional en favor de la República. Va morir --presumptament enverinat-- a Tolosa de Llenguadoc el 1939.

Al llarg de la seua trajectòria, la seua influència sobre el republicanisme de les Terres de l'Ebre fou fonamental i Alcanar en va un bon exemple. Ja des de mitjan dels anys 10 del segle XX, el Centre Republicà --que s'havia contituït el 1893-- era marcel·linista. Com també ho fou Trinitari Colell Muñoz, conegut com l'Espardenyaco. Tal com podem llegir al llibre A cavall de la utopia... de Ramon Puig, com el seus germans Enrique i Antonio, va ser espardenyer d'ofici i, influït per l'arribada de mestres progressistes fugits de Barcelona a causa de l'enfrontament entre pistoleristes de la patronal i dels sindicats, va ser elegit alcalde en les eleccions determinants del 12 d'abril de 1931. Es va casar amb Matilde de Palleta.

Antoni Valls Jiménez, Palleta.
Font: Butlletí informatiu,
recull de Jacint Bort
Era el mateix malnom amb què fou conegut el més destacat dels seguidors de Domingo, Antoni Valls Jiménez. Va ser carreter i comerciant i va regentar una botiga de queviures a la Plaça. Molt enginyós, ideà un transportador per construir rodes de carros que el portà a fer una estada en una de les cases més importants de construcció de carros a Barcelona. Va escriure nombrosos articles a la premsa local i comarcal però també llibres, com Amor de madre, ¿Que es la mujer?, Alcanar sempre ha patit set, La Maestrita o Antes que mujer, madre. I a més, va tenir càrrecs polítics importants. Fou regidor, president del Centre Republicà d'Alcanar i de la Federació Republicana Obrera Radical Socialista del districte de Roquetes i vicepresident del Comitè Provincial del Partit Republicà Radical Socialista.

També van ser marcel·linsites canareus Trinitari Colell Fabregat, Pedro Fibla, Tadeo Queralt, Joaquín Reverter o Miguel Colell, entre d'altres. A més, el cas canareu representà una bona mostra de les complexes relacions entre Domingo i l'Esquerra. Amb la sortida del dirigent de la formació nacionalista el 1932, els seus seguidors continuaren aplegant-se al vell Centre Republicà, ubicat a l'edifici del Mercat i que es va acabar anomenant Radical Socialista tot i que seria conegut al poble simplement com la República. Per la seua banda, els partidaris de Francesc Macià ho farien al Centre Català creat el 1930 i domiciliat a la plaça de Sant Miquel, a les escaletes de missa. I a partir del 1932 al seu successor, el Centre d'Estat Català, afiliat a l'ERC i ubicat al Passatge Espanyol, tot i que continuà sent conegut a la població com a Centre Català. Però atesa la creixent debilitat del marcel·linisme a partir d'aquells anys, com en altres poblacions, el 1934 els seguidors de Domingo ja havien reingressat a l'Esquerra, tot i que de forma oficial no ho farien fins el 1937 amb el Partit Repubicà d'Esquerra, ja en plena guerra civil.

D'aquestes i d'altres qüestions, en parlarem a la presentació del llibre el proper divendres 17 de febrer a les 19 h a la Biblioteca Trinitari Fabregat. Amb Històries d'Alcanar, és clar! Hi esteu convidats!




Josep Sancho Sancho