El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (i també a Alcanar)

Foto de Mercè Esteller Subirats

Vaja per endavant que aquest article ni té gaire originalitat ni aporta gaire a la causa. Ja vam parlar sobre "El marcel·linsime canareu (1914-1938)" al III Congrés d'Història d'Alcanar de l'any 2010. I sobre El Marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (1914-1939) a la nostra tesi doctoral, publicada per Onada Edicions el 2016. Però donada l'extensió d'aquests treballs --sobretot de l'últim-- i sense voler insistir més del compte en la temàtica, potser paga la pena fer una síntesi de la influència de Marcel·lí Domingo al nostre poble.

Aquest dirigent polític ha estat prou oblidat per la historiografia, potser perquè el seu moviment es va estructurar allunyat de grans ciutats com Barcelona o València, on  destacaren personatges relativament similars en la cultura política del republicanisme com el lerrouxisme i el blasquisme, respectivament. Nascut a Tarragona el 1884, on va estudiar magisteri, l'activitat cultural de Domingo amb el teatre i el periodisme es va començar a desenvolupar a Tortosa durant els primers anys del segle XX fins a obrir el Colegio Roquetense el 1906. Es tractà d'una escola que trencava amb el model establert, basada en el laïcisme, la coeducació i el lliurepensament.

A partir d'aquí, la seua entrada en l'escena política no es produí fins el 1908 durant els últims moments de la Solidaritat Catalana. Després de liderar la coalició republicanosocialista i l'abolició de l'impopular impost de consums, el 1909 va ser elegit regidor a Tortosa i el 1914 diputat a Corts pel seu districte electoral. I, a continuació, fou reelegit el 1916, 1918, 1919 i 1923 --només va ser derrotat de forma fraudulenta el 1920--.

Entremig, va encapçalar el republicanisme catalanista i va ser president tant del Bloc Republicà Autonomista com del Partit Republicà Català. I tot i que es tractés d'un lideratge compartit amb altres homes com Lluís Companys, Francesc Layret o Gabriel Alomar, des del nostre punt de vista, massa sovint la historiografia catalana no ha remarcat prou la jerarquia de qui fou també el director dels periòdics La Publicidad i La Lucha de Barcelona.

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera del 1923 fou un dels cabdills d'oposició al règim, per exemple en l'anomenada Sanjuanada del 1926. I el 1929 va ser també un dels fundadors del Partit Republicà Radical Socialista. La seua lògica d'actuació ja era d'àmbit estatal, tot i que amb la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 també formà part dels òrgans de direcció.

El 1931, el seu any de major èxit, fou elegit ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts de la República i diputat a Corts per la circumscripció de Tarragona. Però el descrèdit al capdavant del Ministeri d'Agricultura a partir del 1932 i les derrotes electorals d'aquell any al Parlament de Catalunya i del 1933 a les Corts espanyoles, van esdevenir un dur correctiu per als seus homes. Malgrat tot, el 1936 fou novament elegit ministre d'Instrucció Pública. I durant la guerra civil va realitzar una campanya propagandística internacional en favor de la República. Va morir --presumptament enverinat-- a Tolosa de Llenguadoc el 1939.

Al llarg de la seua trajectòria, la seua influència sobre el republicanisme de les Terres de l'Ebre fou fonamental i Alcanar en va un bon exemple. Ja des de mitjan dels anys 10 del segle XX, el Centre Republicà --que s'havia contituït el 1893-- era marcel·linista. Com també ho fou Trinitari Colell Muñoz, conegut com l'Espardenyaco. Tal com podem llegir al llibre A cavall de la utopia... de Ramon Puig, com el seus germans Enrique i Antonio, va ser espardenyer d'ofici i, influït per l'arribada de mestres progressistes fugits de Barcelona a causa de l'enfrontament entre pistoleristes de la patronal i dels sindicats, va ser elegit alcalde en les eleccions determinants del 12 d'abril de 1931. Es va casar amb Matilde de Palleta.

Antoni Valls Jiménez, Palleta.
Font: Butlletí informatiu,
recull de Jacint Bort

Era el mateix malnom amb què fou conegut el més destacat dels seguidors de Domingo, Antoni Valls Jiménez. Va ser carreter i comerciant i va regentar una botiga de queviures a la Plaça. Molt enginyós, ideà un transportador per construir rodes de carros que el portà a fer una estada en una de les cases més importants de construcció de carros a Barcelona. Va escriure nombrosos articles a la premsa local i comarcal però també llibres, com Amor de madre, ¿Que es la mujer?, Alcanar sempre ha patit set, La Maestrita o Antes que mujer, madre. I a més, va tenir càrrecs polítics importants. Fou regidor, president del Centre Republicà d'Alcanar i de la Federació Republicana Obrera Radical Socialista del districte de Roquetes i vicepresident del Comitè Provincial del Partit Republicà Radical Socialista.

També van ser marcel·linsites canareus Trinitari Colell Fabregat, Pedro Fibla, Tadeo Queralt, Joaquín Reverter o Miguel Colell, entre d'altres. A més, el cas canareu representà una bona mostra de les complexes relacions entre Domingo i l'Esquerra. Amb la sortida del dirigent de la formació nacionalista el 1932, els seus seguidors continuaren aplegant-se al vell Centre Republicà, ubicat a l'edifici del Mercat i que es va acabar anomenant Radical Socialista tot i que seria conegut al poble simplement com la República. Per la seua banda, els partidaris de Francesc Macià ho farien al Centre Català creat el 1930 i domiciliat a la plaça de Sant Miquel, a les escaletes de missa. I a partir del 1932 al seu successor, el Centre d'Estat Català, afiliat a l'ERC i ubicat al Passatge Espanyol, tot i que continuà sent conegut a la població com a Centre Català. Però atesa la creixent debilitat del marcel·linisme a partir d'aquells anys, com en altres poblacions, el 1934 els seguidors de Domingo ja havien reingressat a l'Esquerra, tot i que de forma oficial no ho farien fins el 1937 amb el Partit Repubicà d'Esquerra, ja en plena guerra civil.

D'aquestes i d'altres qüestions, en parlarem a la presentació del llibre el proper divendres 17 de febrer a les 19 h a la Biblioteca Trinitari Fabregat. Amb Històries d'Alcanar, és clar! Hi esteu convidats!

Josep Sancho Sancho

ESQUERRA D’ALCANAR: 80 ANYS

Reproduïm a continuació un article que ens ha fet arribar la secció local d'Esquerra i que ha estat publicat al butlletí municipal Alcanar en l'edició del passat mes de novembre. Moltes gràcies per la col·laboració!

"El març de 1931 es celebrà al barri de Sants de Barcelona la Conferència d’Esquerres, on s’acabà constituïnt l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb l’entesa de diversos grups polítics. Entre els més importants hi destacaven els reductes del Partit Republicà Català, fundat per Marcel·lí Domingo, Lluís Companys i Francesc Layret el 1917, l’Estat Català liderat per Francesc Macià, l’anomenat grup de l’Opinió amb Joan Lluhí i els seguidors de Marcel·lí Domingo –anomenats marcel·linistes i amb molta força a les Terres de l’Ebre-. La nova formació tingué uns inicis del tot exitosos, ja que quan encara no havia passat un mes del seu naixement, guanyà les eleccions municipals del 12 d’abril, es transformà en la força hegemònica de Catalunya i, dos dies més tard, Macià proclamava la República Catalana per acabar esdevenint President de la Generalitat en la recuperació de l’autogovern català.

Però ja abans del naixement de l’Esquerra, segons la seva acta fundacional i els seus estatuts, l’octubre de 1930 s’havia constituït a Alcanar el Centre Català, presidit per Llàtzer Reverter Sancho. El Centre quedava domiciliat al número 2 de la plaça de Sant Miquel i es dividia en tres seccions, la d’acció política, la de cultura i la de lleure. Dos anys més tard, i ja amb l’ERC com a referent, l’agost de 1932 el Centre Català passava a denominar-se Centre d’Estat Català, quedava domiciliat al Passatge Espanyol –sense número- i s’adheria formalment al partit.

Per tant, tot i que l’acta fundacional i els estatuts del Centre d’Estat Català representen el document més antic que coneixem que de iure ens parla del sorgiment del nucli local de l’Esquerra a Alcanar, molt probablement el Centre Català ja actués de facto com a tal des del mateix sorgiment de l’ERC. I val a dir que, durant aquell 1931, l’Esquerra tingué dos centres polítics i de sociabilitat a la nostra població: l’esmentat Centre Català però alhora també el Centre Republicà, marcel·linista, encapçalat per Antoni Valls i l’alcalde Trinitari Colell, sorgit ja a finals del segle XIX. Aquests dos nuclis representaven a la població l’entesa entre les cultures polítiques del republicanisme i del catalanisme que havien acabat confluïnt en la formació de l’ERC.

Però aquella representació dual de l’Esquerra a Alcanar fou breu. El gener del 1932 els marcel·linistes abandonaven l’ERC, tot i que hi reingressarien el març del 1937 ja en plena guerra civil. Durant aquest període, el partit quedaria representat a Alcanar pel Centre d’Estat Català, tot i que continuaria conegut popularment pel seu nom original de Centre Català. El desenllaç de la guerra amb la derrota republicana i l’entrada de l’exèrcit franquista a la població representaria el final de la democràtica local i de l’Esquerra a Alcanar. El republicanisme nacionalista, el rojoseparatismo segons la terminologia oficial del règim, patí amb extrema duresa la repressió franquista. No seria fins després de la mort del dictador que l’Esquerra a Alcanar recuperaria el seu funcionament amb normalitat durant els últims anys 70."

LA REPÚBLICA DEL 14 D'ABRIL: EL CAMÍ DE LA DEMOCRÀCIA

Avui fa vuitanta anys, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana a Barcelona. Dos dies abans, les esquerres s'havien imposat a la majoria de ciutats en unes eleccions municipals celebrades després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera que ràpidament prengueren una connotació indestriable de plebiscit entre monarquia i república. A molts pobles, però, les forces conservadores guanyaren els comicis. Entre ells, Alcanar, on els resultats donaren deu regidories als monàrquics, tres a la Lliga Regionalista i un als republicans.

Amb tot, les esquerres denunciaren irregularitats en el procés electoral. Com va explicar Josep Sánchez Cervelló en el II Congrés d'Història d'Alcanar, el marcel·linista Antoni Valls, membre de la Junta Local del Cens, protestà a la Junta Provincial "contra la ilegalidad de la elección de concejales verificada el día 12 del corriente en esta ciudad, por la coacción colectiva ejercida por el señor Marqués de Atalayuelas y el diputado monárquico Martínez Villar y el médico forense."

Tot això no venia de nou. La Restauració monàrquica de 1875 s'havia caracteritzat, ja des del seu inici, per ser un sistema polític liberal però, encara, molt lluny de la democràcia. D'entrada, ja quedaven exclosos del dret a vot les classes populars, les dones i els joves. A més, la manipulació de les eleccions va ser una constant durant molts anys, i com a molts altres pobles, a Alcanar es denunciaren nombroses tupinades. Els òrgans d'expressió dels repubicans, com El Pueblo de Tortosa o El Faro d'Amposta, ens parlen de repetits fraus electorals, on el nostre poble ocupava un lloc destacat. Ubicat dins del districte electoral  de Roquetes -l'únic de tot Catalunya on sempre sortiren elegits diputats dinàstics durant el període- sembla que Alcanar seria un dels pobles on el sufragi i l'opinió podien ser més fàcilment manipulables.

Aquell 14 d'abril, però, pareixia que els coses havien canviat. Les reclamacions foren escoltades, i a Alcanar i altres pobles que havien denunciat irregularitats es convocaren noves eleccions municipals per al 31 de maig. Els republicans repetiren el gran míting que ja havien fet en l'anterior campanya al cinema Glòria, amb els parlaments del tortosí Josep Berenguer, el senienc Batiste Tolosa i el canareu Antoni Valls, i aconseguiren guanyar les eleccions. Segons El Pueblo, "ganaron sin oposición los 14 puestos" i el marcel·linista Trinitari Colell fou elegit el primer alcalde del període republicà. Però, era representativa aquella majoria tant absoluta, on ni les opcions monàrquiques ni regionalistes tingueren regidors?

Font: El Pueblo, 23-V-1931, p. 2.

Algunes setmanes més tard, els republicans -amb els marcel·linistes al capdavant-, es tornaren a imposar al nostre poble en les eleccions legislatives a Corts constituents. El poder havia estat detentat tradicionalment per part de les forces conservadores. I tot i que a partir del 14 d'abril pareixia que les coses havien canviat, aquell gir a l'esquerra fou ben breu. Les dretes s'imposarien a Alcanar en les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932, en les legislatives de novembre 1933 -ja amb sufragi universal- i en els comicis municipals de gener de 1934, que tornarien el govern local als prohoms conservadors, amb la nova alcaldia de Ricard Sancho Suñer.

Un any abans, el febrer del 1933, podem llegir unes significatives paraules a l’òrgan republicà l’Avançada: “A Alcanar políticament les coses han continuat completament igual que en temps de l’últim Borbó. Prova d’això és que s’ha portat els homes com a “Bens” a les urnes, i amb els mateixos procediments els han obligat a votar; a l’un per portar una finca arrendada del “Senyoret” tal; a l’altre per un camí del “Fulanet” qual, i al de més enllà perquè un senyor li colocà la seva muller a l’hospital. Això és la vertadera política del poble “Canareu”; És que encara continuarem així en les properes eleccions? Jo crec que sí; i si no s’hi posa algun remei en tenim encara per molts anys.” 

Arribats a aquest punt, i amb la documentació que disposem, treballem amb la hipòtesi que, almenys per al cas d'Alcanar, l'arribada de jure d'un sistema democràtic com el de la Repúbica no va significar, de facto, l'arribada de la democràcia: el control electoral i el cientelisme polític continuà. El camí cap a la democràcia estava traçat, però s'havia de caminar. Els valors de la cultura política democràtica havien de ser apresos i exercits, tant pels elegits com pels electors. Fos com fos, el que sí podem afirmar rotundament és que aquesta línia democratitzadora quedaria tallada radicalment el 15 d'abril del 1938, quan les tropes franquistes entraren a la població. Els canareus, i també ja les canareves, tardarien mig segle en poder tornar a elegir els seus representats polítics.

Josep Sancho i Sancho