Francesc Bellmunt: "La crítica diu que Gràcies per la propina és la millor pel·lícula que he fet"

Ferrant Torrent, Xavier Queralt, Laura Sancho i Francesc Bellmunt

L’any 1996 es va rodar la comèdia dramàtica Gràcies per la propina a Alcanar. Va ser tot un esdeveniment que al nostre poble encara avui es recorda amb entusiasme. La gent s’hi va implicar molt. I molts conciutadans hi van sortir com a figurants. Jo tenia 13 anys i tocava a la Banda Municipal de Música. Érem 2 trompes però com que només en podia sortir una, una moneda a l’aire va decidir que li donessen el paper al meu company d’instrument. Decepció adolescent, sempre fa gràcia sortir a una pel·lícula... Però ara, dues dècades més tard, el karma còsmic que posa totes les coses al seu lloc m’ha compensat i vaig a entrevistar el seu director. Bé, en realitat no cal ser tan somiatruites, ja que aquest article ha estat idea de Lluc Ulldemolins, l’alma mater d’aquest blog. Així, commemorem els 20 anys del rodatge.

 

Francesc Bellmunt i Moreno va nàixer a Sabadell el 1947 i és un dels directors més importants del cinema català, a més de ser també productor i guionista. Al llarg de la seua trajectòria professional, ha format part de l'Institut del Cinema Català, del Col·legi de Directors de Cinema, de l'Associació de productors Barcelona Audiovisual i del Col·legi de l'Audiovisual de Catalunya. I, actualment, és el president del Cercle de Cultura a la capital catalana.

M’ha proposat de quedar a la llibreria Laie, que és alhora cafè-restaurant. Està a Pau Claris, al centre de Barcelona. M’espera al carrer, davant de la porta. Potser perquè porta el casc de la moto a baix del braç em pareix més jove, cosa que confirma el seu gest amable però enèrgic i l’entusiasme que desprenen les seues paraules. Seiem a una de les taules del fons i demanem dues aigües amb gas.

- Per què vas triar Alcanar per rodar la teua pel·lícula?

- Buscàvem un poble que encaixés amb la localitat valenciana imaginària de la pel·lícula, Benicorlí, que, en realitat, vindria a ser com Sedaví, on va nàixer Ferran Torrent, l’autor de la novel·la. O com el poble de Torrent mateix. Vam anar a veure’n diversos de Catalunya però no ens van convèncer i, quasi per casualitat, anant ja cap al País Valencià, vam arribar a Alcanar.

- Què us va fer decidir?

- Logísticament era raonable, estava relativament a prop de Barcelona i alhora era un espai molt versemblant i cinematogràficament mediterrani. S’ajustava al text a la perfecció... Alcanar és també, per dir-ho d'alguna manera, un poble a la italiana: el casc antic, els carrers petits i costeruts, les cases blanques, l’església i l’escalinata... I la vida rural que es pot respirar a l’ambient. Ens va agradar molt ja a primer cap d’ull! 

- Quina impressió et va fer l'Alcanar del 1996? Quins records en tens?

- Vam anar a parlar amb l’equip de producció i decoració. L’alcalde, Javier Ulldemolins, ens va atendre molt cordialment i ens va facilitar molt la feina, els contactes i, sobretot, va saber entendre que la pel·lícula era una circumstància cultural i econòmica bona per Alcanar. Com el film Calabuch de Berlanga ho havia estat per la propera Peníscola. Recordo també que tots els regidors s’hi van implicar, com el teu pare. I també els Peris que tenien una de les empreses més importants de lloguer de vestuari de cinema a l'Estat, els propietaris del Palau Peris per cert....

- Conegut a Alcanar com Lo Palacio, pronunciat amb “s” sorda, a la catalana.

- Sí! He de citar obligatòriament el director artístic del film, l'Antonio Belart, de Gandesa, creatiu i bona persona, amb gran criteri professional. I tant extravertit que amb les seues bromes, el seu accent occidental i el seu bon humor es va acabar fent l’amo del poble. Exercia el seu comandament des del restaurant el Chaparral, que va acabar sent la nostra oficina central. Vam menjar molt bé i vam treballar molt a gust. I també tinc molt present la col·laboració ciutadana, de tots els canareus i totes les canareves. Els paletes van ser elements indispensables i eficients amb la casa, el decorat de la família Torres que al final del film vam enderrocar...  Molta gent ens va ajudar en aquella aventura...

En primer terme, Lo tio Pa Torrat. Al fons, Francesc Bellmunt.

- Alguna anècdota?
Recordo especialment el tio Pa Torrat, que ni tant sols havia fet mai teatre i va fer un gran paper com a avi de la família Torres. Teníem un diàleg construït, una conya personal. Jo deia : “gent jove, pa tou”. I ell em contestava: “I gent vella, pa reganyat.” Molta ironia tenia l'avi! Va construir un personatge collonut i treballar amb ell va ser molt divertit! Una persona carismàtica i plena de vitalitat.

- La gent del poble també tenim un gran record de la pel·lícula!

- I, a més a més, el meu fill Nil va néixer a mig rodatge. 

- Ostres!

Estàvem treballant, em van trucar per donar-me la notícia i me’n vaig anar ràpidament cap a Barcelona. Però vaig deixar un text escrit per a l’acte públic al poliesportiu, crec, i que no recordo que commemorava i en el qual havia de parlar. I el va llegir Juli Mira, que interpretava el tio Ramonet, i em va dir que es va emocionar. És un gran record. La crítica diu que Gràcies per la propina és la millor pel·lícula que he fet, la més madura, la més completa. Deu ser veritat [riu]. Ja saps la dita, el fills naixen amb un pa sota el braç. L'altra filla que tinc, l'Anna, va néixer amb L'Orgia, un altre dels meus films reconeguts. 

- Molts canareus vam descobrir Ferran Torrent a partir de la teua pel·lícula, una adaptació cinematogràfica de la seua novel·la homònima, com Un negre amb un saxo (1988). Què té d'especial la ploma de Torrent que fa que ens agrade tant?

-  Ferran marca un camí narratiu que majoritàriament transita per la seua proximitat, tant els paisatges com els personatges. És una via que la majoria evita atès que explicar l’entorn compromet molt i comporta molta responsabilitat ja que no hi ha per a l'error. Jo crec que és aquest compromís amb la realitat familiar, local i de país el que atrau; la crítica i l'ironisme que se succeeixen implacables en les seues novel·les.

- Altres films teus, com Monturiol, el senyor del mar (1993) i Lisístrata (2000), són pel·lícules amb tints històrics, des de la Catalunya del XIX a la Grècia del segle V a.C. Com conceps la barreja entre cinema i història, entre ficció i realitat?

- Totes les pel·lícules meves ja són històriques [riu]. La història sempre m’ha apassionat. Monturiol… va representar un gran esforç de reconstrucció, amb la part científica del submarí. En vam construir dos, els vam reproduir a escala natural i que pogueren enfonsar-se a l’aigua. Ara un està al Museu Marítim de Barcelona i l’altre estava a l’Imax. El que va fallar en la història real de Monturiol és que no es va adaptar a l'arribada del ferro a la indústria, ell encara treballava en fusta.. Va inventar la doble càmera pel submarí, que era d'olivera; deixava que s’inundés la càmera del mig perquè s'enfonsés el vaixell i amb una bomba expulsava l’aigua fent que el submarí tornés a pujar. Va incorporar un motor i va fracassar. La  biografia del personatge també la vam treballar molt, com la seua vessant ideològica. Vam descobrir la puresa de la vida dels republicans del segle XIX. En resum, vam fer la reconstrucció de tot! Vam recrear des de la dècada dels anys 20 fins als 80.

Per la seua banda, Lísistrata és una versió d’un còmic de Ralf Konig. I també vam fer el mateix, però aplicat als 400 a.C. Vam recrear la guerra del Peloponès, el vestuari... Vam fer reviure Atenes al Castell de Sant Ferran de Figueres!

- I tornant a Gràcies per la propina, també va ser una gran recreació històrica!

- La intenció de la pel·lícula no era tant la crítica al franquisme -amb el conflicte amb el capellà, l’homosexualitat del tio Ramonet-, que també. Però, sobretot, volíem un retrat, l’ambientació dels primers anys 70 del segle XX. Amb referents retro com el curt Madison de Carles Jover o Las últimas tardes con Teresa dirigida per Gonzalo Herralde a partir de la novel·la de Juan Marsé, vam fer una revisió dels anys finals del franquisme tal com la descrivia la novel·la de Torrent. I vam establir un model. Sempre he pensat que la sèrie de televisió espanyola Cuéntame es va inspirar molt, moltíssim, en Gràcies per la propina. Sobretot ho dic per l'orientació del primer capítol que marca l'estil de la sèrie. Ana Duato, la Merche, ja havia treballat amb nosaltres a Un negre amb un saxo. De tota manera seria un honor que fos així. La sèrie és fantàstica.

L'actriu Mercè Lleixà (Tortosa, 1960 - Barcelona, 2009) durant la seua interpretació.

 - El cinema és molt important per a la història. Sobretot el bon cine! [riure]

- Sí. Una bona pel·lícula històrica ha de ser una gran recreació, ha de buscar la versió històrica més creïble. Com un cronista o un memorialista amb les seues paraules, ha d’explicar els detalls, ha de fer reviure com era la societat. Sergio Bertelli, al seu llibre Corsari del Tempo, critica el cinema històric en general, i entre altres cita l'exemple d'Espàrtac, de Stanley Kubrick. Perquè, entre d’altres coses, no hi havia esclaus africans a l'època d'Espàrtac, només del nord i l'est de l'imperi. Els esclaus d'Espàrtac haurien fugit cap al nord i no cap al sud. Però el film era una metàfora del conflicte civil als Estats Units. Dalton Trumbo n'era el guionista. En general, a moltes recreacions històriques veiem cavalls a la guerra quan no se n'utilitzaven, festes on el raïm és de gra gros i el vi es veu en copes de ferro quan en l'època bevien en recipients ceràmics i el raïm era amargant i petit… Falsedats històriques hollywoodiandes! Nosaltres, a Lisístrata, ens vam fixar molt a no fer això. Vam considerar fonamental fer una recreació el més fidedigna possible. En el procés de creació de la pel·lícula vam aprendre molta història. Tot i que també s'ha de dir que el cine ha millorat molt en això. Un punt d’inflexió podria ser Jo Claudi, no tant pels decorats sinó per la manera d’entendre la història.

- De retorn a casa nostra, quin moment viu el cinema català?

- Acadèmicament, pel que fa a les escoles, la formació, etc., està a un nivell excel·lent. A nivell tècnic, com a conseqüència d'aquesta bona salut acadèmica, també. Sempre hem tingut grans actors. També podem dir que tenim grans festivals, com el de Sitges o Docs Barcelona. I s’han fet bons documentals, com Ciutat Morta o MACBA: la dreta, l’esquerra i els rics. I molts d’altres. Però, al mateix temps, cal dir que, a nivell de contingut, en el camps de la ficció hem tingut el mateix problema que amb la novel·la: els relats estan, per un motiu o un altre, apartats de la realitat. No està previst, per exemple, abordar els casos de Pujol o Millet per fer-ne pel·lícules Hi ha un topall, invisible, que allunya els films de la possibilitat d'abordar situacions socials conflictives. Al relat del cinema català li falta vida, li falta conflicte. El Rei Borni és una flor que esperem faci despertar un estiu narratiu pel nostre cinema de ficció.

- I una última pregunta: has tornat a Alcanar?

- D’incògnit moltes vegades! [Riem tots dos.]

- Sempre hi seràs benvingut!

 

Acabem aquí l’entrevista. Se’ns ha fet tard, el temps m’ha passat volant. Ja tanquen. Als que hem treballat de cambrers sempre ens sap greu ser els pesats de l’última taula. Tot i així, la cambrera no ens ho té en compte i ens fa un somriure còmplice, com si hagués estat escoltant les carismàtiques paraules del director de cine:

- Gràcies per la propina!

Josep Sancho Sancho

Nota: les fotografies del rodatge han estat cedides per Francesc Bellmunt.