Díptic informatiu: 775è aniversari de la Carta Pobla d'Alcanar

Aquest és el díptic que ha editat la comissió organitzadora del 775è aniversari de la Carta Pobla d'Alcanar. Els actes de commeració tindran lloc divendres 28 de febrer a partir de les 20:00 h, a la Cisterna del Vall d'Alcanar.

A les 20:00 h: Presentació institucional de l'any de commemoració del 775è aniversari de la Carta Pobla, a càrrec d'Alfons Montserrat, alcalde d'Alcanar.

Tot seguit, es mostrarà el logotip commemoratiu del 775è aniversari, obra d'Àngels Segarra, i es farà la lectura de la Carta Pobla d'Alcanar (text original i traducció al català), a càrrec d'Agustí Bel i Joan-Josep Sancho.

A continuació, conferència sobre el treball de recerca "La Carta Pobla d'Alcanar", a càrrec d'Arantxa Bel, autora del treball.

En finalitzar la conferència, els professors de l'Escola Municipal de Música d'Alcanar, Juanjo Vilarroya i Jesús Llagostera, interpretaran Adagio i Lento de la Sonata n.5, Op 1 n. 5 de Händel.

Després de l'actuació musical, a la Casa O'Connor tindrà lloc la inauguració de l'exposició "Records del 750è aniversari de la Carta Pobla", un recull del material gràfic conservat per Joan B. Beltran Reverter, pertanyent a la commemoració del 750è aniversari que va tenir lloc l'any 1989.

Entrevista a Josep Clara, autor de ”Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939)”

A casa nostra les defenses militars costaneres de la Guerra Civil formen part de la postal marítima -i no tan marítima. Des de la desembocadura del Sénia fins més enllà del barranc de la Martinenca, podem contemplar la mesura d'aquestes defenses militars. A final del 2012 el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Girona (UdG), Josep Clara i Resplandis, va publicar el llibre Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939). Un llibre que ja podeu consultar al fons de la col·lecció local de la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar i en el qual els búnquers de la costa canareva tenen una presència especial -precisament la platja de l'Estanyet en presideix la portada. Avui publiquem una entrevista que hem realitzat al professor Josep Clara. Esperem que la gaudiu.

D'on sorgeix la idea d'escriure un llibre sobre els búnquers de la costa catalana durant la Guerra Civil?

L'estudi té l'origen en un d'anterior. Quan vaig fer la recerca per escriure Els fortins de Franco, publicat el 2010 i referit als Pirineus, em van sortir notícies, plànols i informes sobre les fortificacions de la costa catalana. Com que no hi havia cap llibre general sobre aquestes construccions, vaig considerar que calia dedicar-n'hi un que inventariés aquestes més de 300 construccions, les situés en el seu context, i servís també per cridar l'atenció amb vista a la preservació d'aquest patrimoni del temps bèl·lic.

El seu estudi es restringeix a Catalunya, però la línia defensiva de la costa continuava més enllà del Sénia, almenys a Vinaròs també se'n troben restes. Quin abast tenia? La línia defensiva de Catalunya i el País Valencià estaven sota la mateixa direcció?

Evidentment, la fortificació de la costa catalana tenia continuïtat al País Valencià i al Mediterrani, però la documentació que jo vaig poder veure només abastava el territori de Catalunya. A l'Arxiu Militar d'Àvila hi ha d'haver documentació dels altres indrets.

Vostè remarca el caràcter defensiu d'estes construccions, sobretot després de la primera aparició del vaixell Canarias a la Costa Brava. Però, es pot considerar, també, que l'efecte dissuasiu d'estes construccions va ser important ja que els feixistes van tocar el Mediterrani venint des de l'interior?

La construcció de les defenses responia a la por dels republicans de ser atacats per la costa. Els franquistes, però, només van atacar la costa des de l'aire. El fet de dedicar esforços, materials i homes en aquestes construccions va significar no emprar-los en els fronts de guerra.

Com descriuria les defenses d'Alcanar? El port natural dels Alfacs, sota l'abric del Delta li dóna una certa importància estratègica?

Alcanar tenia interès estratègic per mirar d'evitar un desembarcament de l'enemic. Té platges extenses, absència d'obstacles artificials, terreny costaner no dominant, i és relativament proper al delta de l'Ebre.

Al seu llibre parla del fet que l'Ajuntament d'Alcanar ja va autoritzar l'enderrocament d'una peça defensiva l'any 1975, quin creu que ha de ser el camí per tal de preservar-les? Quina implicació administrativa i social és necessària per a no repetir esta història?

El camí inicial per a la preservació de les restes ja s'ha fet: inventariar les obres, senyalitzar-ne les principals i donar-les a conèixer a través d'itineraris guiats. Un segon pas seria consolidar les construccions i declarar-les patrimoni d'interès històric.

Finalment, per acabar amb l'entrevista, per què va triar un búnquer de la platja de l'Estanyet d'Alcanar per a la portada del llibre?

L'elecció de la portada obeeix a raons de representativitat de la imatge. Volia que fos d'una construcció propera a l'aigua i que evidenciés el perill que afecta aquest patrimoni. D'altra banda, el dia que vaig passar a l'Estanyet la llum era adequada per a la fotografia.

Des d'aquí volem agrair al professor Josep Clara el temps que ha dedicat a respondre aquestes preguntes. L'entrevista s'ha dut a terme mitjançant correu electrònic durant els passats mesos de desembre i gener.

Lluc Ulldemolins Nolla

Alcanar, febrer del 2014

Còdols invictes

 

Vaja per endavant que aquesta petita col·laboració al blog d’Històries d'Alcanar no és ben bé un article sobre la història d'Alcanar en el sentit estricte, ni seriós. Però és una de les moltes històries del nostre poble, que en té tantes per explicar com fills ha tingut al llarg dels ja 775 anys d'història. Aquelles que són personals i subjectives, del fil de les emocions, de la legítima memòria, mig reals i mig imaginàries.

La cosa ve d'un moment de certa enyorança i de la recerca d'una foto de capçalera -sí, per a la xarxa social de color blau fosc- de la terra d'on un és nascut. Qui signa estes línies no és massa bon retratista, la veritat siga dita, per això recorre als que sí que ho són. I entre cercadors infinits, drets d'autor i res convincent, va acabar topant novament quasi per casualitat amb la cèlebre foto del Marjal del company de viatge d'aquest espai virtual, que salvava tots els inconvenients. I encara, uns versos perduts entre llibres de sobretaula de l'últim sopar Estellés a l'Ermita del Remei.

Al llarg de la costa canareva, i arreu, els búnquers construïts pels resistents de la Guerra Civil s'han quedat esperant eternament, perquè el desembarcament per mar, la cançó del soldadet, no va acabar d'arribar mai. I així s'han quedat, com fantasmes petrificats, tristos i vells, de tant de temps oblidats. Però els còdols, “pedra menuda com tu”, xicotets i desapercebuts, han viscut sempre, rejovenits per la frescor de l'aigua, per cada coll, inspirats per l'eterna banda sonora de la mar. Encara expliquen, en la intimitat de les nits d'estiu, com els ibers pujaven a les moletes, com desembarcaven els comerciants fenicis, com arribaven orgullosos els romans, els exèrcits visigots i els savis àrabs... També parlen de natros, de tots natros, dels nostres pares i dels nostres iaios, dels pagesos d'Alcanar i dels pescadors de les Cases, dels prats i de les motes... Ho han vist tot, els grans episodis però també les històries de generacions, els petits secrets i la quotidianitat anònima. Però, com els búnquers, tampoc no van vore arribar mai per l'horitzó els vaixells del dictador. Perquè ells no van ser derrotats. Com un exèrcit infinit que no va ser mai vençut en batalla.

Ja ens ho va dir el poeta:

“Aquesta, sempre,

serà la teua pàtria,

còdols invictes.”

Josep Sancho Sancho

Alcanar, febrer del 2014