Entrevista a Josep Clara, autor de ”Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939)”

A casa nostra les defenses militars costaneres de la Guerra Civil formen part de la postal marítima -i no tan marítima. Des de la desembocadura del Sénia fins més enllà del barranc de la Martinenca, podem contemplar la mesura d'aquestes defenses militars. A final del 2012 el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Girona (UdG), Josep Clara i Resplandis, va publicar el llibre Els búnquers de la costa catalana. Patrimoni militar en temps de guerra (1936-1939). Un llibre que ja podeu consultar al fons de la col·lecció local de la Biblioteca Trinitari Fabregat d'Alcanar i en el qual els búnquers de la costa canareva tenen una presència especial -precisament la platja de l'Estanyet en presideix la portada. Avui publiquem una entrevista que hem realitzat al professor Josep Clara. Esperem que la gaudiu.

D'on sorgeix la idea d'escriure un llibre sobre els búnquers de la costa catalana durant la Guerra Civil?

L'estudi té l'origen en un d'anterior. Quan vaig fer la recerca per escriure Els fortins de Franco, publicat el 2010 i referit als Pirineus, em van sortir notícies, plànols i informes sobre les fortificacions de la costa catalana. Com que no hi havia cap llibre general sobre aquestes construccions, vaig considerar que calia dedicar-n'hi un que inventariés aquestes més de 300 construccions, les situés en el seu context, i servís també per cridar l'atenció amb vista a la preservació d'aquest patrimoni del temps bèl·lic.

El seu estudi es restringeix a Catalunya, però la línia defensiva de la costa continuava més enllà del Sénia, almenys a Vinaròs també se'n troben restes. Quin abast tenia? La línia defensiva de Catalunya i el País Valencià estaven sota la mateixa direcció?

Evidentment, la fortificació de la costa catalana tenia continuïtat al País Valencià i al Mediterrani, però la documentació que jo vaig poder veure només abastava el territori de Catalunya. A l'Arxiu Militar d'Àvila hi ha d'haver documentació dels altres indrets.

Vostè remarca el caràcter defensiu d'estes construccions, sobretot després de la primera aparició del vaixell Canarias a la Costa Brava. Però, es pot considerar, també, que l'efecte dissuasiu d'estes construccions va ser important ja que els feixistes van tocar el Mediterrani venint des de l'interior?

La construcció de les defenses responia a la por dels republicans de ser atacats per la costa. Els franquistes, però, només van atacar la costa des de l'aire. El fet de dedicar esforços, materials i homes en aquestes construccions va significar no emprar-los en els fronts de guerra.

Com descriuria les defenses d'Alcanar? El port natural dels Alfacs, sota l'abric del Delta li dóna una certa importància estratègica?

Alcanar tenia interès estratègic per mirar d'evitar un desembarcament de l'enemic. Té platges extenses, absència d'obstacles artificials, terreny costaner no dominant, i és relativament proper al delta de l'Ebre.

Al seu llibre parla del fet que l'Ajuntament d'Alcanar ja va autoritzar l'enderrocament d'una peça defensiva l'any 1975, quin creu que ha de ser el camí per tal de preservar-les? Quina implicació administrativa i social és necessària per a no repetir esta història?

El camí inicial per a la preservació de les restes ja s'ha fet: inventariar les obres, senyalitzar-ne les principals i donar-les a conèixer a través d'itineraris guiats. Un segon pas seria consolidar les construccions i declarar-les patrimoni d'interès històric.

Finalment, per acabar amb l'entrevista, per què va triar un búnquer de la platja de l'Estanyet d'Alcanar per a la portada del llibre?

L'elecció de la portada obeeix a raons de representativitat de la imatge. Volia que fos d'una construcció propera a l'aigua i que evidenciés el perill que afecta aquest patrimoni. D'altra banda, el dia que vaig passar a l'Estanyet la llum era adequada per a la fotografia.

Des d'aquí volem agrair al professor Josep Clara el temps que ha dedicat a respondre aquestes preguntes. L'entrevista s'ha dut a terme mitjançant correu electrònic durant els passats mesos de desembre i gener.

Lluc Ulldemolins Nolla

Alcanar, febrer del 2014

Còdols invictes

 

Vaja per endavant que aquesta petita col·laboració al blog d’Històries d'Alcanar no és ben bé un article sobre la història d'Alcanar en el sentit estricte, ni seriós. Però és una de les moltes històries del nostre poble, que en té tantes per explicar com fills ha tingut al llarg dels ja 775 anys d'història. Aquelles que són personals i subjectives, del fil de les emocions, de la legítima memòria, mig reals i mig imaginàries.

La cosa ve d'un moment de certa enyorança i de la recerca d'una foto de capçalera -sí, per a la xarxa social de color blau fosc- de la terra d'on un és nascut. Qui signa estes línies no és massa bon retratista, la veritat siga dita, per això recorre als que sí que ho són. I entre cercadors infinits, drets d'autor i res convincent, va acabar topant novament quasi per casualitat amb la cèlebre foto del Marjal del company de viatge d'aquest espai virtual, que salvava tots els inconvenients. I encara, uns versos perduts entre llibres de sobretaula de l'últim sopar Estellés a l'Ermita del Remei.

Al llarg de la costa canareva, i arreu, els búnquers construïts pels resistents de la Guerra Civil s'han quedat esperant eternament, perquè el desembarcament per mar, la cançó del soldadet, no va acabar d'arribar mai. I així s'han quedat, com fantasmes petrificats, tristos i vells, de tant de temps oblidats. Però els còdols, “pedra menuda com tu”, xicotets i desapercebuts, han viscut sempre, rejovenits per la frescor de l'aigua, per cada coll, inspirats per l'eterna banda sonora de la mar. Encara expliquen, en la intimitat de les nits d'estiu, com els ibers pujaven a les moletes, com desembarcaven els comerciants fenicis, com arribaven orgullosos els romans, els exèrcits visigots i els savis àrabs... També parlen de natros, de tots natros, dels nostres pares i dels nostres iaios, dels pagesos d'Alcanar i dels pescadors de les Cases, dels prats i de les motes... Ho han vist tot, els grans episodis però també les històries de generacions, els petits secrets i la quotidianitat anònima. Però, com els búnquers, tampoc no van vore arribar mai per l'horitzó els vaixells del dictador. Perquè ells no van ser derrotats. Com un exèrcit infinit que no va ser mai vençut en batalla.

Ja ens ho va dir el poeta:

“Aquesta, sempre,

serà la teua pàtria,

còdols invictes.”

Josep Sancho Sancho

Alcanar, febrer del 2014

El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places

Avui vos presentem una nova col·laboració. La jove canareva, Rut Ramal Sancho, qui va fer el treball de recerca sobre el nomenclàtor canareu, ens parla sobre els noms de les places i els carrers d'Alcanar. Per a Històries d'Alcanar este article és molt important perquè descobreix qüestions molt interessants del nostre poble, com és el desaparegut carrer de la Cova, i perquè forma part de l'essència del nostre projecte, que és compartir i gaudir de la nostra història, a més de fer-ho donant valor als treballs de recerca de molts jòvens canareus i canareves. Gaudiu de l'article.

Com sempre, podeu descarregar-vos l'article en format .pdf, aquí.

El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places

Cal dir que hi ha molta informació sobre història local, així com treballs i estudis. Però no hi havia cap estudi que agrupés tota la informació per tal de confeccionar un nomenclàtor d'Alcanar. Aquest petit estudi no es pot donar per finalitzat, sinó al contrari. A mesura que el poble anirà creixent, s'aniran creant noves places, carrers i avingudes que s'hauran d'afegir a aquest nomenclàtor. Per tant, és un estudi que s'anirà ampliant junt amb el desenvolupament urbanístic d'Alcanar. 

110 és la suma de carrers, carrerons, places, avingudes i vies que conformen el nostre municipi a dia d'avui. Aquests, no sempre s'han anomenat igual, ni han estat coneguts pel mateix nom. Sovint els habitants expressen els noms a nivell col·loquial, fent referència a algun personatge singular que ha viscut allí o a algun edifici situat en el lloc on es fa referència. Alguns exemples podrien ser el carrer Càlig conegut per carrer del convent o de les escoles. O el carrer Canonge Matamoros, el carrer del mercat. D'altra banda, no totes les vies s'han anomenat igual des del moment de la seva creació. Els canvis més habituals són els motivats per decisions polítiques, depenent sempre de qui ocupa el poder ja sigui a nivell local o estatal. Un clar exemple d'aquest fet es donà durant el franquisme, on molts noms foren castellanitzats o canviats per altres que el règim considerava més adients. 

A Alcanar, el primer govern posterior a la dictadura, durant l'any 1979 va convocar diverses sessions plenàries per eliminar els símbols franquistes. Pel que fa a la classificació, hi ha molt poca presència de protagonistes del sexe femení. Així com tampoc s'han homenatjat gaires canareus il·lustres, potser per evitar disputes polítiques o ideològiques. En els carrers de nova creació s'han posat noms més generals, la zona més recentment urbanitzada porta noms de poetes o escriptors que no estan directament relacionats amb la nostra població, ni amb les nostres comarques. 

Finalment, es pot comprovar que el poble avança i es modernitza al ritme que marca el progrés. Així, els carrers que conformaven la primera població, costeruts i estrets, porten el nom d'elements naturals (c/ del Mar, c/ dels Aires, c/ del Camp). D'altra banda, els carrers amples i de nova creació són anomenats amb fets històrics més recents o més referents a l'època actual ( c/ Onze de Setembre, Plaça dels Països Catalans). 

Per acabar i com a curiositat, podem fer referència al Carrer de la Cova. Es tracta d'un cas particular i especial ja que és un carrer que va desaparèixer. Aquesta via constava en documents de principis del segle XX i se situava paral·lel entre el carrer Bonmatí i el carrer Sant Miquel, perpendicular al carrer del Camp. La construcció de cases entre els seus carrers paral·lels va originar vergers i patis interiors en el lloc que correspondria al mateix carrer, per tant va quedar tancat, i amb el temps, oblidat. 

Es creu que el carrer del Forn fou el primer carrer de la població. Era on es trobava el forn de pa de la vila.

Mapa d'Alcanar del 1909 en què s'observa que la part oest de la població gairebé no estava urbanitzada. 

*Aquest article és un resum extret del treball de recerca “El nomenclàtor d'Alcanar. Estudi del nom dels carrers i places”. 

Rut Ramal Sancho 

Estudiant d'economia a la UPF 

Alcanar, gener del 2013

Roisin i l'església de Sant Miquel d'Alcanar

[Podeu descarregar-vos l'arxiu en format pdf des d'aquí.] 

L'article que vos presentem avui sorgeix d'una recerca que vam fer al fons Roisin de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Aquest arxiu conté la major quantitat de postals del fotògraf francès, en total són 77.200 imatges (33.100 negatius i 44.100 positius -postals-), de les quals, només quinze corresponen a Alcanar. És en aquestes quinze postals on vam descobrir un fet curiós que vos expliquem en les properes línies. De fet, avui no vos mostrem totes les fotos de la col·lecció L. Roisin, sinó que només ensenyem algunes pinzellades generals per acabar parlant de tres postals en concret. 

Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) va nàixer a Paris l'any 1884. Els seus primers contactes amb la fotografia varien segons la font d'origen, és clar, però, que el fotògraf francés es va traslladar a Barcelona durant la segona dècada del segle xx, amb una contrastada experiència dins del món de la fotografia. La seua arribada a Catalunya es va produir de la mà d'un altre dels noms propis de la fotografia postal catalana, Àngel Toldrà Viazo (A.V.T). Molt prompte, el francés va començar el seu propi negoci, va ser a la Rambla Santa Mònica de Barcelona, on va fundar el que es coneixeria popularment com La Casa de la Postal. Roisin va recórrer gran part de Catalunya i algunes zones de l'Estat espanyol per a fotografiar i mostrar: paisatges, monuments o, senzillament, elements quotidians del dia a dia. Les postals que va editar Roisin eren de color sèpia. Es reconeixen amb facilitat en el col·leccionisme postal per aquest color sèpia i també per la llegenda amb lletres de color roig i la firma “L. Roisin. fot. Barcelona”. La botiga del fotògraf francès va tindre molt d'èxit. Després de la seua mort a París, la botiga va passar a ser regentada per la seua neboda. Finalment, durant els anys cinquanta, la botiga va tancar i el fons Roisin va passar per diferents mans fins arribar a l'arxiu de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya als anys noranta del segle passat. També cal destacar que, poc després, la Generalitat de Catalunya va comprar un lot important de negatius i postals, majoritàriament de Barcelona, que es conserven a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Roisin va editar les postals canareves en dos sèries. Es pot identificar ràpidament a quina sèrie correspon cada postal ja que la llegenda canvia. En la primera edició la llegenda és amb lletra cursiva, en canvi, en la segona edició la lletra és d'una altra tipografia i sense cursiva. Totes les postals anaven numerades, en concret, l'església d'Alcanar, la postal amb què ens centrem avui, era la número 4, tant en la primera edició com en la segona. És aquí on Roisin va cometre un error important, ja que va confondre l'església de Sant Miquel d'Alcanar amb l'església de Sant Lluc d'Ulldecona. Les següents postals, de la col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter, mostren l'error que va cometre Roisin, en confondre l'església d'Alcanar i la d'Ulldecona.

Postal 1: Postal de l'església de Sant Miquel d'Alcanar en la primera edició de L. Roisin. (Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Postal 2: Postal de l'església de Sant Lluc d'Ulldecona en la primera edició de L. Roisin. (Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Aquest error va ser corregit en la segona edició, quan la postal número quatre, la de l'església d'Alcanar, sí que es corresponia amb l'església de Sant Miquel. La causa d'aquest error podria ser el desconeixement de l'editor, Lucien Roisin, ja que és sabut que moltes fotografies que formaven part de les seues postals no eren pròpiament seues, sinó que eren d'altres autors autòctons que li venien els negatius. De fet, a l'IEFC, consideren que l'autor de les postals canareves és desconegut i així consta als peus de foto.

Postal 3: Postal de l'església Sant Miquel d'Alcanar en la segona edició de L. Roisin.(Col·lecció particular de Joan B. Beltran Reverter)

Malauradament el fons Roisin de l'IEFC només conté quinze postals d'Alcanar, dos de la primera edició i tretze de la segona, i cap negatiu de les fotografies. Avui ho deixem aquí, en propers articles continuarem parlant d'altres curiositats de les postals de Roisin.

Lluc Ulldemolins i Nolla

Alcanar, gener del 2014

El pont dels Estretets

El pont dels Estretets. Foto de Joaquim Valls Balada.

Avui, des del blog Històries d'Alcanar, ens sumem al clam popular que demana la immediata actuació sobre el pont dels Estrets per tal de preservar-lo. Fa unes setmanes va començar, a través d'internet, una recollida de firmes, iniciada per Joaquim Valls Balada, que té com a objectiu la conservació d'este monument històric d'Alcanar.

Agustí Bel, autor del llibre Alcanar, escrivia ahir al seu blog un article titulat: "Un assumpte ben nostre: el pont dels Estretets", un descriptiu article sobre les reivindicacions actuals i la història que hi ha detràs d'este monument.

En l'article d'avui no es pretén fer-ne cap estudi exhaustiu, només remarcar-ne alguns aspectes importants:

• Descripció: En realitat quan hom parla del pont dels Estretets fa referència a les restes d'un antic pont, del qual se'n conserva una arcada i l'arrencada d'un altre. Està fet amb pedra travada amb formigó, calç i sorra. 
• Situació: El pont dels Estretets se situa al riu Sénia, concretament a les coordenades 40° 31′ 41.11″ N, 0° 29′ 35.57″ E. Se sol accedir des del camí de les martorelles d'Alcanar. La situació administrativa no està gens clara: d'una banda forma part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, d'altra banda, com està al bell mig del riu Sénia, la competència local o autonòmica es pot considerar compartida entre Alcanar i Vinaròs o la Generalitat de Catalunya i del País Valencià.
• Origen: Popularment, sempre s'ha relacionat el pont dels Estretets amb els romans i més concretament amb la Via Augusta -opció que es pot descartar ja que tots els indicis indiquen que aquesta via romana travessava el riu Sénia per Sant Joan del Pas. Malgrat tot, la certesa del seu origen continua sense poder-se confirmar i cap opció, ni l'origen andalusí ni el romà, és a hores d'ara descartable.
• Actualitat: Com denuncia el canareu, Joaquim Valls Balada, impulsor de la campanya de conservació d'este monument històric canareu, la situació actual és molt delicada i cal una actuació ràpida per tal de preservar el pont.