divendres, 4 de febrer del 2022

L'urbanisme medieval d'Alcanar

Els nuclis antics de les viles mostren sempre els seus orígens i ens conviden a conèixer com eren les vides dels seus habitants dins dels seus recintes. Passejar pels seus carrers, estrets i ombrívols massa sovint com a totes les viles medievals, ens pot ajudar a endinsar-nos en la vida quotidiana dels canareus de l'Edat Mitjana i conèixer com s’estructuraven les seues diferents funcions, tant alimentàries com defensives. La situació i l’emplaçament de les viles mai no eren aleatoris, i devien acomplir la condició bàsica de satisfer les necessitats de la seua població.

 

UNA VILA ENTRE DOS MONS


No hem d’oblidar que Alcanar i tota la comarca del Montsià foren territori de frontera entre dos mons, el cristià i el musulmà, i les pors a possibles atacs sarrains estaven presents en els pensaments dels canareus de l’època. El Regne Taifa de Tortosa, on Alcanar estava inclòs, havia caigut l’any 1148, i les necessitats de repoblació cristiana per a consolidar les conquestes eren evidents.

 

La repoblació cristiana s’inicià l’any 1238 amb l’atorgament de la Carta de Poblament, atorgada per fra Hug de Folcalquer, cap de la Castellania d’Amposta i representant del rei Jaume I el Conqueridor en el territori, el dia 28 de Febrer de 1239, que fou reforçada amb la donació de diversos terrenys i propietats el dia 11 de Maig de 1252.

 

Torre del carrer Nou (segles XV-XVI)
Per què aquesta “segona carta”? Sembla que la por a un contraatac sarraí no convencia als possibles futurs habitants per a establir-se en un territori fronterer. Tampoc les característiques del terreny, que necessitava molta feina per a esdevenir habitable, per l'existència d'estanys, canyissars... no convidaven a l'establiment. Malgrat tot, sembla que pocs anys abans de la primera Carta de Poblament, ja hi havia un petit nucli de població cristiana, segons explica un document de l’any 1222, amb l’expressió en llatí “in termino Ulldechone dictum Canar”. Però la data considerada com la fundacional de l’Alcanar medieval cristià tradicionalment ha estat la de l’any 1252.

 

Els primers repobladors canareus medievals formaven unes vint-i-una famílies aproximadament, que devien representar uns cent cinquanta habitants.

 

Inicialment Alcanar "depenia" d’Ulldecona, com també constata l’anterior referència, i el seu nom era “Lo Canar” segons els textos trobats de l’època, i el gentilici “canareu” derivà d’aquest primer nom medieval. La dependència respecte de la comanda d’Ulldecona acabà l’any 1449, amb la creació de la pròpia comanda d’Alcanar, encara que sota la protecció de l’Orde dels Hospitalers, qui havien esdevingut l’Orde militar més important de la comarca després de l’extermini dels Cavallers Templers a començaments del segle XIV.

 

Alcanar, com totes les viles medievals, estava rodejat per muralles defensives, i existien horts interiors destinats a l’alimentació dels canareus en el cas de què la vila patís un atac i un setge prolongat. Amb el pas del temps, la por a un contraatac sarraí desaparegué en traslladar-se, i sobretot consolidar-se la frontera, des de meitats del segle XIII amb la conquesta del Regne de València (1232 – 1245) per part del rei Jaume I, però fou substituïda per una altra por a les incursions dels pirates, molt destructives, que s’intensificaren durant la Baixa Edat Mitjana i els segles XVI i XVII. Alcanar rebé la denominació oficial de “vila” durant el segle XV, encara que òbviament funcionava com a tal des de molt temps abans.

 

L’ALCANAR INTRAMURS

 

 Comencem el nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, considerat molt probablement com el nucli més antic d’Alcanar, i que rebia el seu nom del sant patró oficiós de la vila (i oficial a partir de començaments del segle XV) i continuem pel Carrer del Forn, on estava situat el forn “comunitari” de la vila. La seva part superior, que enllaça amb la Plaça de Sant Miquel, també formava part del nucli més antic de l'Alcanar medieval cristià. Encara que moltes cases i famílies disposaren posteriorment de forns per a coure el pa, element bàsic de l’alimentació medieval, en aquests primers moments de la vila cristiana, probablement moltes famílies no en disposaven d’un forn propi, i l’existència d’aquest forn “comunitari” esdevingué necessària, però també fou una eina molt important per a cohesionar els canareus de l’època com a una comunitat en utilitzar "serveis comuns".

 

L’Alcanar medieval cristià estava bàsicament estructurat en un carrer "principal", que era el Carrer del Forn que hem mencionat, i que connectava directament amb la porta principal de la vila, i dos carrers “secundaris”, més o menys paral·lels, que eren els carrers de Forcadell i d’Hug Folcalquer. Aquest últim inicialment era anomenat Carrer dels Arcs, per l’existència d’un arc dedicat a Santa Anna. Però posteriorment fou canviat el seu nom per l’actual, dedicat al cap de la castellania d’Amposta i mestre de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital a la Corona d’Aragó de començaments del segle XIII, qui atorgà la Carta de Poblament inicial l’any 1239 mencionada anteriorment, i que fou un recolzament bàsic del rei Jaume I en la conquesta cristiana de del territori valencià, i posteriorment recompensat amb diversos càrrecs i títols, tant el mateix Hug de Folcalquer, com l’Orde dels Hospitalers.

 

I el Carrer de Forcadell, malgrat l'existència d'aquest cognom des de temps immemorials a Alcanar, deuria el seu nom a l'oficial liberal (isabelí) Antoni Forcadell, qui intervingué durant la Guerra Carlina, conflicte del segle XIX que afectà considerablement Alcanar i els municipis i les comarques veïns. 

 

El Carrer de Folcalquer acabava enllaçant amb l’actual Carrer de la Claveguera, nom que ens indica que marcava el trajecte de les aigües residuals, que eren expulsades fora de la vila per motius sanitaris i higiènics. Les ciutats medievals no eren precisament uns espais salubres, i una defectuosa canalització d’aquestes aigües i aquests residus podien provocar la proliferació de malalties i pandèmies. Pensem que des de l’inici del nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, podem copsar un pendent descendent, que ajudava amb la simple tendència de la gravetat, i en moltes ocasions amb l'ajut de la pluja, a què aquestes aigües s’anessin acumulant en la part baixa de la ciutat al Carrer de la Claveguera. 

 

La llargada dels carrers inicials mesurava entre cinquanta i seixanta-cinc metres i la separació entre els carrers (inclosos els edificis) devia mesurar al voltant de trenta-cinc metres. Estem davant d’uns carrers que enguany es poden semblar estrets, però l’urbanisme medieval a totes les viles de l’època era semblant.

 

LA PRIMERA EXPANSIÓ

 

 Amb la progressiva expansió de la vila, fou necessari construir nous carrers a Alcanar, i un segon perímetre d’emmurallament per a què no restessin indefensos els habitants dels carrers extramurs. En aquestes noves muralles foren situades quatre portes, una a cadascuna dels angles del perímetre de la muralla, i algunes torres de guaita i de defensa desaparegudes posteriorment (l’actual Torre de Sant Pere és posterior, del segle XVI, en ple període d’atacs pirates des de la costa). L’any 1388 Alcanar patí un atac sarraí, ... però de pirates provinents dels països musulmans que vingueren a través del mar. La por a un atac terrestre musulmà havia desaparegut amb el progressiu allunyament de la frontera amb l’Islam cap al sud, però era substituïda per possibles i reals atacs marítims.

 

En aquest primer procés d’expansió urbanística, foren construïts els carrers de Jesús, de clares connotacions religioses cristianes i el Raval de Sant Isidre, sant castellà del segle XII que aconseguí una gran anomenada a tota la Península Ibèrica, com a un dels protectors de la pagesia, i que en algunes comarques catalanes acabà substituint la devoció a Sant Galdric.

 

Vers l’any 1380, un cens atorgava a Alcanar la presència de cinquanta-nou focs o famílies (en aquella època, un foc, element imprescindible de qualsevol llar, representava l’existència d’un nucli familiar diferenciat), i amb una presència de noms comuns entre la població canareva, com ara Forcadell, Sancho o Reverter. Aquests cognoms continuen tenint molta presència encara dins de la població canareva.    

 

L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL


I tornem novament als inicis del nostre periple, a la Plaça de Sant Miquel, on trobem l’església homònima, que fou construïda durant la segona meitat del segle XVI i que substituí un temple anterior, segurament de dimensions més reduïdes. Per què fou construït aquest nou temple catòlic?

Església de Sant Miquel (segle XIV)

Simplement perquè l’església anterior, dedicada a Sant Jaume i existent com a mínim des de l’any 1363 (data on trobem la seua primera menció), havia quedat petita per a acollir els fidels, que en aquella època eren la totalitat de la població de la vila. De l'Església de Sant Jaume no es coneix el seu emplaçament exacte; alguns opinen a l'encreuament entre el carrer del Forn i el de Forcadell, d'altres en l'encreuament entre el Carrer Major i el de la Claveguera.

 

L’Església de Sant Miquel disposa d’unes dimensions considerables, amb elements clarament renaixentistes, com ara la porta i malgrat algun element gòtic com la coberta, amb quaranta-quatre metres de llargada, dinou metres d’amplada i setze metres d’alçada, i alguns historiadors com el Canonge Matamoros, consideren que devia estar relacionada la seva construcció d’alguna manera amb el Convent i l’Església de Sant Domènec de Tortosa per la similitud de les seues portades. L’arribada a l’església és acompanyada d’una gran i ampla escalinata.

 

L’Edat Mitjana fou una època difícil. I els canareus patiren durant un llarg període la seua situació entre fronteres. La distribució dels seus carrers, el seu nomenclàtor mostren aquelles vicissituds.

 

Bibliografia:

Josep Matamoros, Historia de mi pueblo. Alcanar, Ajuntament d'Alcanar, Alcanar, 1991.

Agustí Bel, Alcanar, Cossetània, Valls, 2000.

Jordi Sancho i Núria Prades, Alcanar. Imatges de 3000 anys d'Història, Jordi Sancho i Nuri Prades, Alcanar, 2021.

 

Les fotografies han estat cedides per gentilesa d'en Jaume Boldú i Alcanar Turisme.

 

Francesc Sangar, febrer de 2022.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada