dimecres, 13 de juliol del 2022

Samitier i Sagi-Barba a Alcanar

El 14 de juny de 1925 el Barça i el Júpiter, l’històric equip del Poblenou, s’enfrontaven a l’estadi de les Corts en un partit amistós. El partit servia d’homenatge a l’Orfeó Català arran de la seua exitosa gira per Roma durant aquell mateix any. L’encontre va ser amenitzat per una banda musical de la marina anglesa que va interpretar, a l’inici i a la mitja part, la marxa reial i el “God save the queen”. Va ser durant la interpretació d’aquests himnes, amb una xiulada massiva a la “marxa reial” la que va provocar la clausura del camp del Barça i l’expulsió del president, Joan Gamper, del país. Eren temps de dictadura, amb Primo de Rivera, l’agitació obrera d’inicis de la dècada havia acabat amb exili, detencions, presó i assassinats.

En aquell partit, el Barça va utilitzar la tàctica clàssica de l’època, la 2-3-5, només dos defenses i, en canvi, cinc davanters. Entre els davanters i destacaven noms com el filipí Alcàntara o Sagi-Barba, tanmateix hi destacava l’absència d’un dels jugadors més importants d’aquella època, Josep Samitier. Un dels màxims golejadors de la història del club blau-i-grana es trobava a València durant aquells dies, justament, a mig camí de Barcelona i València està Alcanar.

I és que uns dies més tard, el 28 i el 29 de juny de 1925, es disputarien a Alcanar un parell de partits per tal de promoure la pràctica esportiva. Aquests partits els disputaren l’equip local, l’Unió Sportiva Canareva, i el llavors campió comarcal, el FC Ateneu de Tortosa. L’equip d’Alcanar jugaria els dos partits reforçat amb estrelles d’arreu del país, així completaren el seu onze inicial jugadors de Barcelona, Lleida o de Vinaròs. El primer assalt va acabar amb una victòria contundent de l’equip tortosí per 1 a 4, amb tres gols de Bosquet i un de Suárez, i un gol del fitxatge barceloní Borrell com a gol de l’honor canareu.

Però l’afició, arribada de tota la comarca, esperava amb impaciència el partit que es disputaria el 29 de juny de 1925, novament, entre l’US Canareva i el FC Ateneu. En l’onze inicial de l’equip d’Alcanar s’hi afegiren dos jugadors mítics en aquells moments, els blau-i-grana: Emili Sagi i Liñan, conegut per Sagi-Barba; i Josep Samitier i Vilalta. Un fet que provocà una ovació enorme quan els dos equips saltaren al terreny de joc. Els equips titulars van ser els següents:

U. S. Canareva: Chimeno, Valls, Segarra, Ferré, Borrell, Baila, Cid, Sagi, Samitier, Sagi-Barba i Fibla.

FC Ateneu: Malla, Borràs, Garrido, Campos, Caudet, Mulet, Pla, Suàrez, Ferrà, Bosquet i Garcia.

En l’equip canareu, a més dels mítics jugadors de l’època com Sagi-Barba i Samitier, també hi van jugar Armand Martínez Sagi, cosí germà de Sagi-Barba i que també formava part de l’equip blaugrana, tot i que des d’una posició secundària, així com també el vinarossenc Baila, provinent de l’FC España de Vinaròs o del barceloní, ja esmentat, Borrell.

El partit va començar amb un retard considerable, tal com remarquen les cròniques de l’època. Una dinar generós i una sobretaula llarga al restaurant Patorrat de les Cases sembla que en van ser el motiu. Algunes veus, fins i tot, s’atreveixen a dir que la fins a 42 llagostins van menjar-se els jugadors del Barça. Així, l’equip de Tortosa va començar amb un domini aclaparador del joc i, de fet, s’avançaria al marcador amb un primer gol de Valls, tanmateix, l’equip canareu aconseguiria remontar amb gols de Cid, assistit per Samitier i de Sagi. Poc abans del descans, Ferrà va anotar l’empat a 2 amb què es va arribar al descans. La segona part va començar amb el mateix patró, domini de l’equip tortosí, que es tornaria a avançar amb gol de Ferrà, novament. Així, el partit es va desenvolupar durant la segona part amb domini de l’equip blanc-i-roig fins que es va arribar als últims 10 minuts de joc en què Borrell aconseguiria l’empat a 3 amb un xut impressionant. Poc després, en una falta llençada de forma ràpida, Sagi marcaria el quart gol tot i les queixes airades dels jugadors tortosins a l'àrbitre del partit, el senyor Badoch, qui a criteri seu no havia assenyalat un fora de joc claríssim i que va provocar que els jugadors tortosins, Borràs i Bosquet, abandonessen el terreny de joc. Malgrat aquesta situació caòtica el partit va continuar i l’equip canareu va anotar dos gols més de Sagi, que aconseguia un hat-trick, i Samitier per posar el 6 a 3 definitiu al marcador.

Primera part

0 - 1: Valls

1 - 1: Cid (assistència Samitier)

2 - 1: Sagi

2 - 2: Ferrà


Segona part

3 - 2: Ferrà

3 - 3: Borrell

4 - 3: Sagi

5 - 3: Sagi

6 - 3: Samitier


Segurament, l’arribada dels jugadors del Barça a Alcanar va sorgir arran de les relacions que existien entre aquests jugadors i alguns jóvens canareus estudiants a Barcelona durant aquella època. Juntament amb la vinculació que existia entre les elits burgeses i vinculades al FC Barcelona de la família Miret, qui tenia una estreta relació amb Alcanar, on hi tenia una fàbrica tèxtil. El futbol, es va popularitzar a finals de la dècada dels 10 i va explotar en la dècada següent arreu de tot el país. Aquest va ser un període en què es van donar els primers passos per la professionalització dels equips grans i també un moment històric on hi van aparèixer molts equips en molts municipis. Per exemple, a Alcanar, el referent va ser l’US Canareva, fundat el 1919 i que jugava periòdicament contra equips de les localitats veïnes com l’FC España de Vinaròs, l’FC Català de la Ràpita o el Benicarló FC entre molts d’altres.

divendres, 4 de febrer del 2022

L'urbanisme medieval d'Alcanar

Els nuclis antics de les viles mostren sempre els seus orígens i ens conviden a conèixer com eren les vides dels seus habitants dins dels seus recintes. Passejar pels seus carrers, estrets i ombrívols massa sovint com a totes les viles medievals, ens pot ajudar a endinsar-nos en la vida quotidiana dels canareus de l'Edat Mitjana i conèixer com s’estructuraven les seues diferents funcions, tant alimentàries com defensives. La situació i l’emplaçament de les viles mai no eren aleatoris, i devien acomplir la condició bàsica de satisfer les necessitats de la seua població.

 

UNA VILA ENTRE DOS MONS


No hem d’oblidar que Alcanar i tota la comarca del Montsià foren territori de frontera entre dos mons, el cristià i el musulmà, i les pors a possibles atacs sarrains estaven presents en els pensaments dels canareus de l’època. El Regne Taifa de Tortosa, on Alcanar estava inclòs, havia caigut l’any 1148, i les necessitats de repoblació cristiana per a consolidar les conquestes eren evidents.

 

La repoblació cristiana s’inicià l’any 1238 amb l’atorgament de la Carta de Poblament, atorgada per fra Hug de Folcalquer, cap de la Castellania d’Amposta i representant del rei Jaume I el Conqueridor en el territori, el dia 28 de Febrer de 1239, que fou reforçada amb la donació de diversos terrenys i propietats el dia 11 de Maig de 1252.

 

Torre del carrer Nou (segles XV-XVI)
Per què aquesta “segona carta”? Sembla que la por a un contraatac sarraí no convencia als possibles futurs habitants per a establir-se en un territori fronterer. Tampoc les característiques del terreny, que necessitava molta feina per a esdevenir habitable, per l'existència d'estanys, canyissars... no convidaven a l'establiment. Malgrat tot, sembla que pocs anys abans de la primera Carta de Poblament, ja hi havia un petit nucli de població cristiana, segons explica un document de l’any 1222, amb l’expressió en llatí “in termino Ulldechone dictum Canar”. Però la data considerada com la fundacional de l’Alcanar medieval cristià tradicionalment ha estat la de l’any 1252.

 

Els primers repobladors canareus medievals formaven unes vint-i-una famílies aproximadament, que devien representar uns cent cinquanta habitants.

 

Inicialment Alcanar "depenia" d’Ulldecona, com també constata l’anterior referència, i el seu nom era “Lo Canar” segons els textos trobats de l’època, i el gentilici “canareu” derivà d’aquest primer nom medieval. La dependència respecte de la comanda d’Ulldecona acabà l’any 1449, amb la creació de la pròpia comanda d’Alcanar, encara que sota la protecció de l’Orde dels Hospitalers, qui havien esdevingut l’Orde militar més important de la comarca després de l’extermini dels Cavallers Templers a començaments del segle XIV.

 

Alcanar, com totes les viles medievals, estava rodejat per muralles defensives, i existien horts interiors destinats a l’alimentació dels canareus en el cas de què la vila patís un atac i un setge prolongat. Amb el pas del temps, la por a un contraatac sarraí desaparegué en traslladar-se, i sobretot consolidar-se la frontera, des de meitats del segle XIII amb la conquesta del Regne de València (1232 – 1245) per part del rei Jaume I, però fou substituïda per una altra por a les incursions dels pirates, molt destructives, que s’intensificaren durant la Baixa Edat Mitjana i els segles XVI i XVII. Alcanar rebé la denominació oficial de “vila” durant el segle XV, encara que òbviament funcionava com a tal des de molt temps abans.

 

L’ALCANAR INTRAMURS

 

 Comencem el nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, considerat molt probablement com el nucli més antic d’Alcanar, i que rebia el seu nom del sant patró oficiós de la vila (i oficial a partir de començaments del segle XV) i continuem pel Carrer del Forn, on estava situat el forn “comunitari” de la vila. La seva part superior, que enllaça amb la Plaça de Sant Miquel, també formava part del nucli més antic de l'Alcanar medieval cristià. Encara que moltes cases i famílies disposaren posteriorment de forns per a coure el pa, element bàsic de l’alimentació medieval, en aquests primers moments de la vila cristiana, probablement moltes famílies no en disposaven d’un forn propi, i l’existència d’aquest forn “comunitari” esdevingué necessària, però també fou una eina molt important per a cohesionar els canareus de l’època com a una comunitat en utilitzar "serveis comuns".

 

L’Alcanar medieval cristià estava bàsicament estructurat en un carrer "principal", que era el Carrer del Forn que hem mencionat, i que connectava directament amb la porta principal de la vila, i dos carrers “secundaris”, més o menys paral·lels, que eren els carrers de Forcadell i d’Hug Folcalquer. Aquest últim inicialment era anomenat Carrer dels Arcs, per l’existència d’un arc dedicat a Santa Anna. Però posteriorment fou canviat el seu nom per l’actual, dedicat al cap de la castellania d’Amposta i mestre de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital a la Corona d’Aragó de començaments del segle XIII, qui atorgà la Carta de Poblament inicial l’any 1239 mencionada anteriorment, i que fou un recolzament bàsic del rei Jaume I en la conquesta cristiana de del territori valencià, i posteriorment recompensat amb diversos càrrecs i títols, tant el mateix Hug de Folcalquer, com l’Orde dels Hospitalers.

 

I el Carrer de Forcadell, malgrat l'existència d'aquest cognom des de temps immemorials a Alcanar, deuria el seu nom a l'oficial liberal (isabelí) Antoni Forcadell, qui intervingué durant la Guerra Carlina, conflicte del segle XIX que afectà considerablement Alcanar i els municipis i les comarques veïns. 

 

El Carrer de Folcalquer acabava enllaçant amb l’actual Carrer de la Claveguera, nom que ens indica que marcava el trajecte de les aigües residuals, que eren expulsades fora de la vila per motius sanitaris i higiènics. Les ciutats medievals no eren precisament uns espais salubres, i una defectuosa canalització d’aquestes aigües i aquests residus podien provocar la proliferació de malalties i pandèmies. Pensem que des de l’inici del nostre trajecte a la Plaça de Sant Miquel, podem copsar un pendent descendent, que ajudava amb la simple tendència de la gravetat, i en moltes ocasions amb l'ajut de la pluja, a què aquestes aigües s’anessin acumulant en la part baixa de la ciutat al Carrer de la Claveguera. 

 

La llargada dels carrers inicials mesurava entre cinquanta i seixanta-cinc metres i la separació entre els carrers (inclosos els edificis) devia mesurar al voltant de trenta-cinc metres. Estem davant d’uns carrers que enguany es poden semblar estrets, però l’urbanisme medieval a totes les viles de l’època era semblant.

 

LA PRIMERA EXPANSIÓ

 

 Amb la progressiva expansió de la vila, fou necessari construir nous carrers a Alcanar, i un segon perímetre d’emmurallament per a què no restessin indefensos els habitants dels carrers extramurs. En aquestes noves muralles foren situades quatre portes, una a cadascuna dels angles del perímetre de la muralla, i algunes torres de guaita i de defensa desaparegudes posteriorment (l’actual Torre de Sant Pere és posterior, del segle XVI, en ple període d’atacs pirates des de la costa). L’any 1388 Alcanar patí un atac sarraí, ... però de pirates provinents dels països musulmans que vingueren a través del mar. La por a un atac terrestre musulmà havia desaparegut amb el progressiu allunyament de la frontera amb l’Islam cap al sud, però era substituïda per possibles i reals atacs marítims.

 

En aquest primer procés d’expansió urbanística, foren construïts els carrers de Jesús, de clares connotacions religioses cristianes i el Raval de Sant Isidre, sant castellà del segle XII que aconseguí una gran anomenada a tota la Península Ibèrica, com a un dels protectors de la pagesia, i que en algunes comarques catalanes acabà substituint la devoció a Sant Galdric.

 

Vers l’any 1380, un cens atorgava a Alcanar la presència de cinquanta-nou focs o famílies (en aquella època, un foc, element imprescindible de qualsevol llar, representava l’existència d’un nucli familiar diferenciat), i amb una presència de noms comuns entre la població canareva, com ara Forcadell, Sancho o Reverter. Aquests cognoms continuen tenint molta presència encara dins de la població canareva.    

 

L’ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL


I tornem novament als inicis del nostre periple, a la Plaça de Sant Miquel, on trobem l’església homònima, que fou construïda durant la segona meitat del segle XVI i que substituí un temple anterior, segurament de dimensions més reduïdes. Per què fou construït aquest nou temple catòlic?

Església de Sant Miquel (segle XIV)

Simplement perquè l’església anterior, dedicada a Sant Jaume i existent com a mínim des de l’any 1363 (data on trobem la seua primera menció), havia quedat petita per a acollir els fidels, que en aquella època eren la totalitat de la població de la vila. De l'Església de Sant Jaume no es coneix el seu emplaçament exacte; alguns opinen a l'encreuament entre el carrer del Forn i el de Forcadell, d'altres en l'encreuament entre el Carrer Major i el de la Claveguera.

 

L’Església de Sant Miquel disposa d’unes dimensions considerables, amb elements clarament renaixentistes, com ara la porta i malgrat algun element gòtic com la coberta, amb quaranta-quatre metres de llargada, dinou metres d’amplada i setze metres d’alçada, i alguns historiadors com el Canonge Matamoros, consideren que devia estar relacionada la seva construcció d’alguna manera amb el Convent i l’Església de Sant Domènec de Tortosa per la similitud de les seues portades. L’arribada a l’església és acompanyada d’una gran i ampla escalinata.

 

L’Edat Mitjana fou una època difícil. I els canareus patiren durant un llarg període la seua situació entre fronteres. La distribució dels seus carrers, el seu nomenclàtor mostren aquelles vicissituds.

 

Bibliografia:

Josep Matamoros, Historia de mi pueblo. Alcanar, Ajuntament d'Alcanar, Alcanar, 1991.

Agustí Bel, Alcanar, Cossetània, Valls, 2000.

Jordi Sancho i Núria Prades, Alcanar. Imatges de 3000 anys d'Història, Jordi Sancho i Nuri Prades, Alcanar, 2021.

 

Les fotografies han estat cedides per gentilesa d'en Jaume Boldú i Alcanar Turisme.

 

Francesc Sangar, febrer de 2022.

 

 

dimarts, 7 de desembre del 2021

David Garcia: “Indígenes i fenicis haurien conviscut als Santjaumes durant la primera edat del ferro”

 

El que avui en dia és el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP) porta molts anys excavant als jaciments de casa nostra. L’any 1997, un jove David Garcia i Rubert ja va participar en l’última excavació a la Moleta del Remei i, aquell mateix any també, a la primera campanya als Santjaumes. I, en anys posteriors, també a la Cogula, la Ferradura i al Castell d’Ulldecona.
Molts anys de picar pedra, literalment, i, sobretot, molts anys de recerca. Fa 2 anys i mig ja vam entrevistar-lo a Històries d’Alcanar, en aquell moment, presencialment a Barcelona. Ara ho tornem a fer virtualment -coses del teletreball i la virtualitat- per preguntar-li sobre les interessants novetats en la seua investigació. Aquest ha sigut un any de bona collita.

 

Què hi havia als Santjaumes a la primera edat del ferro?

És una molt bona pregunta. Podria semblar que després de gairebé 25 anys de treballs al jaciment el més fàcil hauria de ser ja, a aquestes alçades, poder dir si més no què és el que tenim entre mans. I el cert és que, si més no en termes d’hipòtesis, fins fa ben poc semblava que ho teníem força clar: explicàvem que Sant Jaume hauria estat en el seu moment (primera edat del ferro, 800-550 aC, pre-ibèric) una gran residència fortificada, casa i seu política alhora d’un cabdill (o cabdilla) i de la seva família, des d’on aquest senyor (o senyora) controlaria un territori més o menys extens que inclouria altres nuclis d’hàbitat, entre ells la Moleta del Remei (on hi viuria el gruix de la població, unes 500 persones), la Ferradura i el Castell d’Ulldecona (punts de control de vies de comunicació estratègiques) i la Cogula (una talaia de vigilància a mitja i llarga distància). I parlo en passat precisament perquè, com passa de vegades amb les hipòtesis científiques, quan passes a tractar de contrastar-les te n’adones que potser no estaves del tot encertat en la interpretació inicial que havies donat a l’assentament. En tot cas, el que tenim a dalt d’aquell turó dels Santjaumes és, sens dubte, un dels jaciments arqueològics més importants del país, en un estat de conservació excepcional, que a aquestes alçades ha proporcionat ja un volum d’informació extraordinari i que tot apunta que encara ha de donar moltes més sorpreses en el futur. 

 

 Quines són les principals novetats d'este any?

La principal novetat d’aquest any ha estat constatar que la funció de recinte sagrat que havíem atribuït en anys anteriors a l’àmbit A7 (com a capella) va més enllà del que pensàvem. Quan ja havíem acabat d’excavar l’interior d’aquesta capella i estàvem aixecant el paviment o nivell de circulació i, per tant, ja no esperàvem trobar-hi res més, vam descobrir que sota aquell paviment s’amagava una fossa ritual cobert aper una gran llosa de pedra. Quan la vam aixecar, vam poder comprovar que en el seu interior els constructors havien dipositat, quan aixecaven aquest espai sagrat, un parell de betils, és a dir, un parell de grans còdols representant dues divinitats. Aquest és un ritual absolutament oriental, la qual cosa ens ha permès confirmar que, efectivament, la petja fenícia en el jaciment és molt més important del que fins ara ens pensàvem.

 

Amb quines hipòtesis treballeu ara?

Precisament com a resultat dels treballs i reflexions dels darrers 4 o 5 anys hem hagut de reformular, com abans explicava, la hipòtesi principal respecte de la interpretació del jaciment. Actualment hem introduït una modificació que pot semblar petita però que és molt significativa, i que consisteix a acceptar que molt probablement en aquesta gran residència fortificada d’aquest cabdill indígena hi haurien viscut també un nombre indeterminat de fenicis coexistint amb ell i la seva família. Aquesta és la visió que marcarà la nostra recerca en els propers anys. Amb tot, i davant de les evidències, no ens tanquem en cap cas a que aquesta recerca ens porti algun dia a haver de tornar a modificar novament la hipòtesi principal de treball (tot plegat és propi de la tasca de recerca i no és res estrany) en el sentit que l’assentament sigui íntegrament fenici. En tot cas, això darrer ara com ara no ho contemplem i queda com a pla B.

 

Per què aquest complex és tan important?

Ja era important, en termes d’interpretació global d’aquest període (la primera edat del ferro) a l’àrea del nord-est de la península Ibèrica i, de fet, al conjunt de la península, atès que per primera vegada fou possible en el seu moment identificar una estructura política de tipus polinuclear en contextos protohistòrics. A més, això es produïa en un període pre-ibèric, quan fins llavors es considerava que les estructures polítiques notablement jerarquitzades que controlaven territoris més o menys extensos que incloïen un centre de poder polític i altres nuclis depenents era quelcom propi, com a molt antic, de la cultura ibèrica. Els treballs a l’àrea d’Alcanar i Ulldecona van permetre demostrar que això no era pas així i que en períodes anteriors a la cultura ibèrica això ja s’havia produït. A més, també és important per altres raons, especialment per l’extraordinari estat de conservació dels jaciments, tant en termes monumentals com pel que fa a la informació que atresoren. Amb el gir que ha donat els darrers anys la hipòtesi principal d’interpretació de Sant Jaume, pensem que la importància encara serà molt més gran en el futur ja que vindrà a canviar percepcions científiques essencials i que fins ara es consideraven molt consolidades en relació a temes cabdals com la presència fenícia estable a l’àrea del nord-est de la península Ibèrica i al moment d’inici dels processos de colonització en aquests territoris.

 

Situàvem els Santjaumes a fa vora uns 3.000 anys. Amb les noves descobertes, aquesta data es queda curta?

Els treballs de datació per paleomagnetisme, pioners a casa nostra, estan portant a considerar que la data de construcció de jaciments com Sant Jaume, Moleta o Cogula, que fins ara es dataven, com a molt antics, cap al 650 aC, caldrà portar-la molt més enrere. Com a mínim, dins del segle VIII aC, sense descartar que fins i tot pugui ser del IX aC.



 Fotografies cedides pel GRAP.

 

dissabte, 8 de juny del 2019

Del cadup al femer

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula prat com un “terreny cobert d’herba, principalment d’herbes graminoides”. Prat, però, té una altra accepció que el diccionari no recull i que és genuïnament canareva. D’Alcanar. Prat serveix per definir una tipologia d’unitat agrícola molt concreta, que poc té a veure amb el sentit ortodoxe deprat, i que els habitants de les faldes meridionals del Montsià coneixen bé perquè l’han habitat des de temps immemorials. 

Si definim els prats partint d’allò més general per arribar a allò més concret cal dir que els prats estan situats entre els peus del Montsià i la mar, limitats pel sud amb el riu Sénia i per l’est amb el barranc de Sant Jaume. Podríem dir, també, que els prats s’originen gràcies a un repartiment del territori en parcel·les, que motiva el propietari a invertir els seus esforços particulars a cultivar un tros de terra que és seu i només seu. Els prats eren, per a la pagesia jornalera d’aquest territorii fins no fa gaires dècades, un complement econòmic a la seva condició de treballador al servei d’un senyor. 

Però explicar els prats de fora cap endins seria una manera poc generosa d’explicar la seva manera d’estar en el món. Els prats s’han d’explicar d’endins cap enfora, del detall al major, de la pedra a la casa, de la gota d’aigua a la collita. 

El gest fundacional de la creació d’un prat és l’excavació d’un pou. Aquest és, sens dubte, el moment primigeni: a pic i pala, al punt més alt de la finca, enfondir el clot i apartar la terra amb l’esperança d’arribar tard o d’hora al riu subterrani, al nivell freàtic. Per arribar a trobar la gota d’aigua que convertirà l’erm en hort, l’enfondiment del pou va acompanyat de l’aparició d’un volum de terra, que s’apila i es compacta al voltant del foradot, creant una muntanyeta artificial, com un tambor circular, que serà un element imprescindible d’aquest conjunt: la mota. 

 A la mota s’hi esdevé l’acció que permetrà el regatge del camp: la pujada de l’aigua. La força de sang del matxo, que fa voltes a la mota, activa la sínia. I aquell gest horitzontal de la bèstia, que volta la mota en cercles infinits, es trasllada en un gest vertical de la roda gràcies a un engranatge. La roda arrossega el rest (la corda) amb els cadups (els catúfols), i els cadups, després d’endinsar-se en l’aigua a les profunditats del pou i haver pujat altre cop damunt la terra, l’aboquen a la pastera de la qual se la dirigeix a la bassa. 

Abans de capbussar-nos a la bassa, val la pena entretenir-nos a comprendre un detall d’aquest sistema. És bonic observar com els cadups són uns recipients dissenyats a consciència: la seva forma cilíndrica es veu alterada en dos punts: primer, el cilindre s’estreny perquè cal lligar el cadup a la corda; segon, el cadup té un petit forat al cul. Aquest forat, que de primer sorprèn perquè va en contra del propòsit del cadup, que és pujar el màxim d’aigua, té tot el sentit del món: les rodes de les sínies tenen un mecanisme de no retorn; només giren en un sentit. Quan el matxo es deslliga, si no hi hagués aquest mecanisme, la roda giraria ràpidament en la direcció contrària a la desitjada a causa del pes dels cadups, encara plens, i hi hauria una trencadissa de ceràmica. Això no passa; la roda queda quieta i de mica en mica els cadups van buidant-se gràcies a aquest foradet i el rest deixa de carregar tot el pes de l’aigua. 

A la bassa, l’aigua ja és un fet. La bassa es dimensiona en funció dels jornals que cal que regui i es construeix arrambada a la mota, per aprofitar l’energia potencial que el desnivell de la pila de terra li ofereix. Aquesta arrambada és la causa d’unes basses amorfes, que són les més antigues. La popularització dels sifons va permetre separar les basses de les motes, i aleshores van ser fetes de formes rectangulars. La bassa té múltiples usos: s’hi fa la bugada als rentadors, que són les pedres inclinades col·locades expressament per a aquest ús, s’hi escuren els plats, s’hi posen melons i melones a la fresca, s’hi abeura el matxo i els més valents s’hi capbussen per espolsar-se la calor de sobre. Però l’objectiu principal de la bassa és, esclar, regar. De la bassa, l’aigua es dirigeix a l’hort a través de sistemes de rec més o menys complexos, des de solcs a canalats, amb pontets, sifons i tota mena de comportes per a obrir i tancar el pas de l’aigua. Una aigua que no s’acaba mai. 

La caseta, petita, és un món infinit. Diríem que la podem resumir de la següent manera: la casa és un refugi de temporada. Està situada a tocar de la mota. La casa té la part de davant que mira al mar, i la part de darrere, que normalment no té finestres o hi són però molt petites, els espiralls, que mira cap al poble. Parteix d’una sola estança on hi ha un espai de convivència d’animals i persones. Al davant d’aquesta estança s’hi adossa el rafal, que fa funció d’aparcament per al carro, de zona de descans a l’ombra i de cuina exterior. Hi ha qui anomena aquest espai el carrer. El rafal pot ser un simple emparrat o bé un teulat sostingut per quatre o cinc pilars. A mesura que les necessitats creixen, s’adossen noves estances a l’original, sempre en la direcció paral•lela al mar, a les quals s’accedeix normalment des de l’exterior. Sovint, una escaleta estreta construïda sobre una volta de maó de pla, o potser només una simplíssima escala de gat, condueix a una petitíssima angolfa, des de la qual es passa al terrat, que quasi sempre mira cap al Sénia. De detalls que enriqueixen l’edifici n’hi ha a cabassos, com els cadupsencastats a la paret anomenats niveres ique serveixen per a caçar moixons, llars de foc de tota mena, pedrissos llarguíssims als rafals, prestatges encaixats al gruix dels murs, armaris cantoners, menjadores per als animals, etc. 

Gran part dels materials de construcció s’extreuen del mateix camp: la pedra d’haver espedregat la finca constitueix els murs de la casa i el fang fa de morter. Com que la terra és argilosa, el fang que serveix de morter és de bona qualitat. Als prats també s’utilitzen materials d’importació, com la calç, que deu venir dels forns de la serra. Els murs s’encalcinen de blanc, a vegades afegint blauet al voltant de les obertures, i les basses estan revestides per la part de dins amb morter de calç, per a fer-les impermeables. 

Pel que fa al camp, no ens podem entretenir a parlar en detall de tots els elements que formen part d’un prat, però tots i cadascun d’ells són imprescindibles per a definir el conjunt: el femeren un lloc ben humit; un petit canyaret particular o compartit amb els veïns, del qual s’extreuran les canyes per a ser pelades i instal•lades a l’hort anual per enasprar tomaqueres i bajoqueres; el pedregar, on s’acumulen tots aquells residus que no són reciclables, com les deixalles pètries o ceràmiques… I després el tarongerar, o el planter, o l’hort; sempre com un mantell verd, que deia Trinitari Fabregat. Verd ben fosc, de regadiu. 

La part del davant de la casa és sempre protagonitzada per uns jardins d’una senzillesa formidable: una o dues palmaveres, fruit d’algun dàtil que un dia algú va rossegar, el nespler, la figuera amb la seva olor que tot ho endolceix, alguna olivera, un emparrat formidable, un mangraner… Tot això complementat per una exèrcit de floreres, algunes plantades a terra i d’altres en cossiets, que són els únics elements bells del prat que no formen part de la cadena de consum. En aquest indret, al cor del jardí, amb tota la presència d’aigua de la bassa, l’ombra del rafal i la ufana de les plantes, s’hi crea un microclima fresc i humit que fa les delícies dels pradencs. 

Bé, no siguem tan romàntics. Potser és el moment de deixar de parlar en present i reconèixer que gran part d’això que hem explicat i que actualment ens sembla tant bonic ha deixat de formar part de la vida contemporània dels prats i és una cosa del passat que no caldrà que torni mai més. Ara s’han substituït els animals de força per bombes elèctriques i els canalats per sistemes de degoteig automàtic, s’han canviat les menjadores dels animals pels menjadors de l’IKEA, als prats hi ha rentadores, la gent duu la brossa als contenidors municipals, els femers s’han extingit i no s’acostuma a veure veïns baixant melons al pou per a refrescar-los. 

La majoria de prats de primera línia de mar han estat comprats per forasters que amb molt bon criteri han sabut trobar una ubicació perfecta per a un estiueig pacífic, però han enderrocat les casetes i han substituït els horts i tarongerars per autèntics prats d’herbes graminoides. Gran part dels prats actualment serveixen només de caseta d’eines i s’utilitza el rafal només per a fer-hi algun dinar de diumenge. D’altres prats estan completament abandonats. Alguns, només, mantenen el seu ús agrícola combinat amb l’estiueig. 

S’hi han fet reformes de tota mena, sense que hagi existit mai un criteri arquitectònic establert en la normativa municipal. A poc a poc, l’estètica dels prats s’allunya cada vegada més de la imatge del paisatge agrícola mediterrani. Les finestres s’engrandeixen, es posen fusteries d’alumini, els arrebossats es fan de ciment pòrtland, s’enderroquen les sénies, se substitueixen les basses per piscines, s’enrajolen els rafals amb gres porcellànic. 

Però sens dubte, el que més malmet la qualitat paisatgística dels prats és la proliferació de filats metàl•lics que limiten les finques aquí i allà, sense fi, privant el pas dels veïns que volen intercanviar-se quatre tomaques, engabiant les llebres que fugen dels gossos caçadors, interrompent el mosaic infinit de finques totes tan semblants i tan diferents alhora. El Pla Director Urbanístic de les Construccions Agrícoles Tradicionals de les Terres de l’Ebre, que és d’obligat compliment des del març del 2015 i que ha arribat per posar seny a l’ordenació territorial, estableix que és il•legal construir tanques d’aquestes dimensions. Volem recordar des d’aquestes línies que darrere de l’aplicació de qualsevol normativa hi ha d’haver una administració capaç. Capaç d’assumir la responsabilitat de fer-la complir per evitar que s’alcin murs entre el bon veïnatge. Però aquesta és ja una altra història que esperem que no hagi d’acabar immortalitzada en una novel•la de títol Jardins engabiats

No seria honest acabar aquest article sense dir que els prats no són una cosa únicament canareva, perquè a Vinaròs existeix la mateixa tipologia agrícola, tot i que sota el nom de sénia, i no de prat. Lo Sénia no és frontera, tampoc, en el sentit paisatgístic. I ben probablement en altres indrets de la mediterrània hi ha comunitats humanes que han organitzat el territori d’una manera semblant a la que ara hem descrit. Potser els seus jardins també són ignorats, com els nostres. Potser més val que sigui així.


La bassa del prat del Beato

Tupí encastat al pilar de rafal del prat dels Cartuxans, a mode de prestatge.

"Trunat" i minjadora, al prat dels Cartuxans.

La mota del prat del Maro.

En primer terme, lo prat de Miguel de Sans; al fons, lo prat de Batiste de Cameta. Dos bons exemples de l'arquitectura popular mediterrània.

Lo rafal, espai multifuncional de la casa: aparcament del carro, lloc de treball a l'ombra, zona de repòs i de trobada i cuina. Al prat de Miguel de Sans.

Elisenda Rosàs Tosas
Arquitecta
Juny del 2019

diumenge, 14 d’abril del 2019

David Garcia: “La primera guerra documentada de la història del territori de l’actual Catalunya va ser a Alcanar i a Ulldecona”

Sempre m’ha agradat aquella frase que diu: “busca’t una feina que t’agradi i ja no et caldrà treballar mai més.” I sempre que parlo amb David Garcia i Rubert em ve al cap. El doctor Garcia, David, és un apassionat de la seva feina. O potser de la vida, així, en general.

Penso també que molts canareus, en unes comarques tan perifèriques, fem molts quilòmetres per resseguir això: Tarragona, Barcelona i més enllà, encara. I encara rai si ho trobem! I ell, de Barcelona, o d’una miqueta més enllà, de Santa Coloma de Gramenet, ha arribat a Alcanar per acabar-ho de trobar. Com molts canareus, també, i sense sortir de casa. David fa molts anys, tants, que ja es considera un convilatà més. Així que és carn de canó per a una de les entrevistes d’Històries d’Alcanar. Però també precisament, per tot això, accepta amablement.

Hem quedat per trobar-nos al Raval, a l’entrada de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, carrer Montalegre, on treballa de professor. Arribo una miqueta tard però encara m’espera amb un somriure. Els ulls vivíssims, com sempre. Baixem unes passes carrer avall i cap a la dreta. Creuem el pati del CCCB fins a la Plaça Joan Coromines, on hi ha el restaurant. Dinem ràpid però xerrem tranquils. I bevem cafè. Ell transmet la calma, parla clar i a poc a poc, amb un llenguatge planer però de deix poètic. Clarividència i eloqüència.

Què et va portar a ser arqueòleg?

L’interès per la història, i de manera particular pel passat més remot, que em ve des de petit. Jo, quan rememoro i em veig a mi mateix, a part de jugar i tot això, em trobo estirat al terra amb les enciclopèdies dels meus pares, sobretot amb el volum referent a la història, en general, i específicament amb l’antiga i la prehistòria. Em quedava enlluernat. Des d’aquell moment, no sé ben bé què, per què, però em quedo enganxat. I això, al llarg de la meva vida, no ha fet més que augmentar. Tot i així, quan vaig ser adolescent vaig començar la carrera d’informàtica, que en aquell moment era novedosa i tenia molt de futur, sobretot a nivell laboral. Però a la UPC vaig estar només 4 mesos, no vaig arribar a fer ni un examen! Vaig veure que allò no era per a mi… I ja em vaig decidir definitivament per la història.

Allò et va servir que acabar-ho de veure-ho clar!

Sí, va ser el moment de la confirmació. I vaig anar el que quedava d’aquell curs a Història d’oient i el següent curs ja com a matriculat. I fins ara!

No vas ni esperar al setembre següent…

Va ser d’un dia per l’altre. Vaig fer un clic, “prou, no aguanto més aquí!”, em vaig dir. I vaig creuar la Diagonal, cap a la UB, vaig buscar la primera classe d’història i vaig entrar.

Tornem als anys anteriors. Algun llibre, novel·la històrica, pel·lícula que et va marcar? També des del punt de vista de l’arqueologia?

Hi va vàries coses. A nivell de vivències personals, jo soc de Santa Coloma de Gramenet i, malgrat ser un context molt urbà, en el pitjor dels sentits - molt dur, molt de ciment- em va marcar la proximitat d’un marc geogràfic, la serra de Marina, que és camp, entorn rural, vegetació, i allà tenim el poblat ibèric, el Puig Castellar, al Turó del Pollo…

El Turó del Pollo?

Sí, i no és una paraula castellana, eh. Fa referència al pollo, com a poió, com a referent, que és el nom que li donaven els pescadors de Badalona quan tornaven a port. I allà jo descobreixo que hi ha una ruïna, d’alguna cosa antiga, d’una cosa que es diu cultura ibèrica, que en aquell moment jo encara no conec… Però començo a buscar informació, a visitar-lo molt sovint…

Abans ja d’estudiar a la universitat?

Sí, a l’adolescència, encara, a l’institut. I en aquell moment encara no pensava en estudiar ni història ni arqueologia. És quan jo devorava les novel·les de Jules Verne, i en alguns casos sí que parlava de coses que eren un referent: llocs llunyans, exòtics, diferents…

L’aventura!

L’aventura, el descobriment! Tot va lligat. I en l’imaginari cinematogràfic, Indiana Jones. Vulguis o no, som hereus també d’ell. Sempre hi ha aquest punt de mitificació.

I, partint d’aquest adolescent que va acabar volent ser arqueòleg, ara que ja ets un historiador consolidat, per què creus que, a nivell acadèmic, social, etc., és important l’arqueologia?

L’arqueologia no cura, com la medicina, no estableix lleis, no gestiona la societat, no fa edificis on poder viure… però jo encara em considero, d’alguna manera, d’aquests romàntics o eixelebrats, que consideren que hi ha alguna cosa més. I que pensar-nos a nosaltres, com a persones, com a societat, és important. I l’arqueologia ens dona moltes claus en aquest sentit. Igual que la història, en el seu conjunt. L’arqueologia que mira cap a la prehistòria i la protohistòria, però, ens permet confrontar molt amb l’actualitat, i de vegades d’una manera molt sorprenent. Aquest contrast, la generació de reflexions, en clau de millorar-nos com a societat, i a nivell de l’individu, per a mi és molt important.

I hi ha una altre vessant per mirar-ho, que és radicalment important. L’arqueologia, per a mi, com a David, és important perquè em permet calmar una ànsia, una vocació que em surt de dins, com qui necessita una droga. Doncs et col·loques i quedes assedegat, almenys en aquell moment. I ets feliç.

I, ben lligat amb això, per què és important la protohistòria?

La protohistòria no deixa de ser una fase final de la prehistòria. Un període on, a més, es donen coses molt interessants: els contactes entre pobles diversos, que sempre han existit, però que en aquest període concret esdevenen especialment importants. I quan dues societats, dues cultures, es relacionen de manera intensa, és un moment en el que passen moltes coses. I en el nostre món globalitzat actual també està passant, això. Hi ha molts mons diferents que ara s’estan relacionant d’una manera intensa i continuada. I jo penso que sempre surten reflexions interessants. I la protohistòria ens permet fer aquest contrast entre l’avui i l’ahir.

I ara vaig a ser una mica punyetero: crec que, en aquest sentit, la societat actual no ens aprofita per a res, eh [riures]

Ho hauria d’aprofitar més!

Jo crec que sí! Però el galimaties en el que estem ficats és tan gran que impedeix centrar-se en això… És el meu punt de vista, eh!

Però tenim aquest petit David que s’interessa per l’arqueologia i que acaba sent el doctor Garcia i, entremig, fa cap a Alcanar, les Cases, Ulldecona... Com va anar, això?

Quan acabo la carrera m’interesso per la recerca, per la cultura ibèrica, una cultura protohistòrica. I acabo per fer la tesi doctoral en un grup de recerca, dirigit pel doctor Gràcia, en el qual també hi estaven Ramon Pallarés, la Glòria Munilla, i altra gent, el que avui en dia és el GRAP. I dona la casualitat que, justament en aquell moment, el grup està treballant a les Terres del Sénia. I per a mi, Alcanar, en aquell moment, no era res. O, com a molt, era l’últim poble de Catalunya. Evidentment avui ja sé que no, que és el primer! [riem tots dos]. Però en aquell moment era encara un lloc distant, llunyà, que jo no coneixia. I vaig participar en l’última excavació a la Moleta del Remei, el 1997, i aquell mateix any en la primera campanya a Sant Jaume. I després ampliem a Ulldecona, a la Ferradura i a la Cogula. M’interesso pel conjunt de les Terres del Sénia però sempre focalitzant-les des d’Alcanar. I, des d’aquell 97, fins ara, em vaig enamorant del poble. Passa de ser un lloc que no era res, a poc a poc ser un lloc que me’l sento meu, també.

I en aquesta història d’amor, com et va seduir, el nostre poble?

Em va seduir el seu patrimoni antic, el paisatge, aquest jardí vora mar, la combinació entre la Mediterrània i la muntanya, els montes, la seva arquitectura de poble, la rural de pedra seca, els tarongers. Em sedueix tot un conjunt, molt diferent a la meva realitat, que me’l fa estimar. I em va seduir i molt la seva gent. Jo ara puc dir que tinc molts amics a Alcanar i, molts, grans amics de fa molts anys. I per la nostra línia de recerca, jo ja sé que, com a científic, moriré a Alcanar. No ens acabarem el seu patrimoni protohistòric. La meva carrera comença i acabarà aquí.

Així ha estat una història d’amor corresposta.

Jo tinc la sensació que en una part important de la societat canareva, sí! Rebo molts inputs en aquest sentit. I, el meu equip i jo, intentem tornar els que podem. I, a més a més, encara hi ha una altra història.

Una altra?

És una història familiar, de descobriment. Jo des de petit, a l’escola, a Santa Coloma de Gramenet, em deien que hi havia algunes paraules del meu català que no estaven ben dites… A vegades deia llimpiar, espill… I em deien: “aquestes paraules les has de rectificar perquè no les dius bé, eh”. I, molts anys més tard, quan arribo a Alcanar, reconec aquells mots en el parlar canareu, on no són estranys sinó propis. I això em fa reflexionar i preguntar a la meva família. “D’on ve, això?

Vas fer una mica d’arqueologia de les paraules.

Arqueologia de la família, fins i tot! I la meva mare em va dir: “Deu ser per ton iaio, que era pescador de Peníscola”. I sí, d’allà venia tot. Jo no el vaig conèixer, va morir molt jove, però el meu avi matern portava peix al Poblenou de Barcelona fins que es va enamorar d’una jove migrant murciana que vivia en les barraques d’aquest barri que va acabar sent ma iaia. I d’aquí, passant per la meva mare, s’havien conservat les paraules. I, de cop, tinc una sensació molt estranya. Que em passa cada any, també, quan pujo als Sant Jaumes i, ja ho sabeu, des d’allà es veuen totes les Terres del Sénia, i Peníscola, allà al fons. És una història familiar curiosa que segurament jo no hauria conegut si no hagués vingut a treballar a Alcanar. És allò que es diu: “roda el món i torna al Born!” 


I, ara que ja estem ben situats a les Terres del Sénia, què vau descobrir als jaciments?

El salt que hem fet, tots el nostre equip, ha estat enorme. L’any 1985 quan es comença a excavar a la Moleta jo encara no hi era. Com he dit, hi eren Francesc Gràcia, Ramon Pallarés, la Glòria Munilla, i el seu coneixement de la zona era impressionant. I amb la continuïtat en aquests treballs, en les excavacions de cada any…

Cada any?

Sí, des del 85 s’hi ha excavat cada any. És un projecte científic molt consolidat que ha donat molts resultats. A més, els jaciments estan molt ben conservats. I el resultat és que la producció científica ha afectat a les maneres d’entendre la protohistòria a tot el conjunt del nord-est de la de la península Ibèrica i, en alguns aspectes, del conjunt de la península Ibèrica. I jo, personalment, estic molt content, molt satisfet. El salt ha estat impressionant, brutal! De partir de pràcticament no saber res a poder fer afirmacions de caire polític, social, econòmic, amb molt d’aprofundiment i molta validesa. I havent generat un patrimoni que la societat també pot gaudir. Jo, com a hereu en relació als pioners del meu equip de recerca, em considero molt satisfet.

I amb quines hipòtesis treballeu?

Ara mateix treballem amb una hipòtesi marc: en un moment preibèric, que és aquesta primera Edat del Ferro, que també és una fase protohistòrica, ja hauria existit, en aquesta zona d’Alcanar i Ulldecona, una entitat política complexa, és a dir, un sol grup humà polític, social, que no estaria ubicat en un sol nucli d’hàbitat sinó que era polinuclear. Això vol dir que era una comunitat que controlava un territori extens, que construïa diversos assentaments, que tenen una funció diferent, i amb una complexitat política, social i econòmica molt elevada.

I això què tenia d’especial?

Durant molts anys s’havia considerat que aquest sistema tan complex d’organització social, política i econòmica, al nord-est de la península –Catalunya, nord del País Valencià, Aragó- només començava en època ibèrica. Però, almenys en el cas de les Terres del Sénia –i, específicament, als termes dels actuals Alcanar i Ulldecona- això comença abans. En un moment molt antic, al segle VII a.C., abans de la cultura Ibèrica. I això és una bomba!

Ah xeic!

I aquesta hipòtesi general és la que té més impacte i projecció a nivell peninsular. I d’aquesta línia de treball se’n deriven moltes.

I, a nivell individual, com eren aquells humans? Eren diferents dels del segle XXI? Com entenien la vida? Què pensaven?

Els humans, aquells com nosaltres, som sàpiens. Sí que és veritat que físicament eren una miqueta més baixets i que l’esperança de vida no era tan llarga però les capacitats psíquiques, cognitives, etc. bàsicament eren les mateixes. I també, emocionalment, són gent que també patien, estimaven, odiaven, feien la guerra i feien l’amor. Buscaven moments d’oci i es cansaven al treballar. Vivien en un context molt rural, la seva base era l’agricultura que completaven amb la ramaderia. Conreaven sobretot ordi, civada, llenties, guixes. Menjaven pa, feien sopa, estofats. Es podien permetre menjar una mica de carn, no gaire, tampoc, però de tant en tant sí. Tenien llet, feien formatge, cistelleria, roba. Tot això és molt proper a nosaltres. Sí que es veritat que els costums, les creences, les religions eren prou diferents, és clar. En altres àmbits, el fet que uns manaven molt i altres no tant també ens pot ser molt proper. Unes famílies tenien dret a un petit palauet i d’altres vivien en cases més petites.

Això també passa al segle XXI!

Sí, encara hi ha reis que viuen en grans palaus mentre que d’altres tenen una casa petita o fins i tot tenen problemes per tenir una casa petita. Són realitats que ens són molt properes a nosaltres. Uns estarien supeditats als altres. Però també es relacionarien amb gent de fora, en el seu cas amb els fenicis. Nosaltres ens relacionem amb italians, anglesos, russos… I intercanviem mercaderies. Ells també ho feien. En aquest sentit, tot el que marca les relacions humanes, ens seria molt proper. Ens resultaria més estrany el decorat de la vida. El tipus de cases, els rituals a l’hora de pregar, etc. Tot això ens resultaria més exòtic. Però les relacions humanes, com hem dit, ens serien tremendament properes.

I també escrivien? Tenien un alfabet?

La gent de la primera edat del ferro no escrivia, però els de la cultura ibèrica posterior sí. Tenien un signari, que diem nosaltres, que no es pròpiament un alfabet, amb el qual escrivien textos. A la Moleta s’hi va trobar un petit text en ibèric! Nosaltres ho podem llegir, sabem com sona, però no ho podem comprendre. Algun dia trobarem la pedra Rossetta que ens permetrà comprendre’ls! I llavors podrem atresorar tot això i tindrem molta més informació. Ara, el que sabem, ho sabem estrictament per l’arqueologia, d’allò que dona la terra.

Bé, esperem que els nostres lectors sí que llegiran aquesta entrevista! Però, ens has dit que els nostres protagonistes tenien un palau, que feien l’amor però també la guerra. I tot va acabar destruit, no? Què va passar? I per què?

La història del Complex Sant Jaume –Sant Jaume, Moleta, Ferradura, Cogula i Castell d’Ulldecona- és espectacular en el seu conjunt. Des que és fundat fins al seu final, que certament és tràgic. A la primera meitat del segle VI a.C. tots els jaciments són destruïts al mateix moment i d’una manera violenta. És la primera guerra que tenim ben documentada al territori de l’actual Catalunya, i va ser aquí, a Alcanar i Ulldecona. I van utilitzar les armes de l’època: javelines, llances, arcs i fletxes i, sobretot, la fona. Hem trobat un munt de pedres de fona per tot el Complex. I és una guerra perduda, és el que nosaltres anomenem “la caiguda del Complex Sant Jaume”. Els cinc jaciments són destruïts i posteriorment cremats intencionadament. L’objectiu dels atacants era vèncer però també impedir que ningú més tornés a fer ús d’aquells assentaments. I per això van realitzar una crema sistemàtica. I també per això mateix nosaltres ho hem trobat tot destruït d’una manera absoluta.

I qui van ser, els guanyadors de la guerra?

Aquesta és una pregunta que sempre surt! Qui? Els arqueòlegs som moltes coses, historiadors i antropòlegs però també criminòlegs i forenses i, en aquest sentit, treballem una mica com els detectius. Estudiem una escena del crim. I ens fem les clàssiques preguntes que es podria fer un detectiu: qui tenia interès en destruir-ho? Qui en va treure benefici? Qui estava a prop quan en va produir el crim?

I teniu algun sospitós?

En el nostre cas no tenim les proves per portar-lo a judici i condemnar-lo. No sabem mai si les tindrem. Però sí que tenim el principal sospitós. I és una altra entitat política, veïna, el complex format pel Puig de la Misericòrdia de Vinaròs i el Puig de la Nau de Benicarló. Allà hi havia una altra gran residència amb un altre gran cabdill que, aparentment, no tindria tant d’accés als productes fenicis. I això podria ser un motiu. I l’enveja. Esperem que no s’ho prenguin malament els benicarlandos i els vinarossencs! [Riem tots dos] A veure si surt alguna prova que ens permeti confirmar-ho.

I, ja començant a acabar nosaltres també però, mirant cap al futur, quines perspectives tens?

Les perspectives de futur són aprofundir amb aquesta hipòtesi principal i en les innombrables hipòtesis que pengen d’aquest tronc principal, que són moltes. I generar-ne de noves. Continuar sistemàticament treballant a Sant Jaume, i estudiant els jaciment de tot el conjunt. Això vol dir continuar excavant a Ferradura, que fa uns 9 anys que ho portem fent. Obrir, aquest mateix any, un nou jaciment que és la Cogula. I a mitjà termini, tornar a Moleta. Allà vam acabar al 97 però té una reserva arqueològica i ara tenim molt més coneixement que ens permet veure Moleta d’una altra manera. Per tant, hi tornarem, també per excavar un parell d’àmbits dels que queden. I aprofundir en lligar els llaços de relació amb tots els treballs arqueològics que s’estan fent durant el mateix període a l’altra banda del Sénia, amb el SIAP, el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló amb el doctor Arturo Oliver al capdavant, que estan treballant al Puig de la Misericòrdia, Puig de la Nau i a altres jaciments de la zona. I entendre això com el que era, un sol territori, igual com ho continua sent ara.

I els canareus, canareves, casencs, casenques, falduts, faldudes… com ho podem seguir, tot això tan interessant?

Per la pròpia web del grup de recerca, www.ub.edu/grap, on hi ha un munt d’informació, enllaços i imatges, pot ser una bona manera d’entrar-hi. Des d’aquesta web, a més, es pot accedir a tots els nostres perfils a les xarxes socials. La jornada de portes obertes, que fem l’última diumenge d’agost on expliquem els resultats de la campanya d’excavació que fem durant tot aquell mes. I nosaltres sempre responem a qualsevol pregunta, dubte, a través del nostre correu electrònic.

I heu publicat també un llibre, no?

Sí, la primera monografia que recull els treballs de cinc espais de Sant Jaume que tenim excavats del tot i, ara, ja estem treballant en la segona monografia que sortirà, esperem, d’aquí un parell o tres d’anys. I, probablement, n’acabarem fent quatre o cinc volums. Serà com una petita enciclopèdia de Sant Jaume!

Ens acomiadem. El doctor Garcia torna cap al seu despatx, a la Facultat. Però jo, mentre vaig caminant pels carrers atrafegats de Barcelona, imagino a David allà, al capdamunt dels Sant Jaumes, sota el sol d’agost, mirant cap al Puig de la Misericòrdia de Vinaròs i cap al Puig de la Nau de Benicarló, repensant com aquell atac letal de fa poc menys de 2.600 anys hauria acabat amb el Complex Sant Jaume. Però també mirant una mica més lluny, encara a les Terres del Sénia, al fons de tot, a Peníscola, resseguint les primeres milles del vaixell del seu iaio mariner i pescador que va fer cap a Barcelona, on va conèixer a la seva iaia del Poblenou. És l’amor i és la guerra. La història de la Humanitat. Els homes i les dones d’abans i d’ara. David ja ho diu, “roda el món i torna al Born.


Josep Sancho i Sancho
Barcelona, abril de 2019