dijous, 16 de febrer de 2017

El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (i també a Alcanar)

Foto de Mercè Esteller Subirats
Vaja per endavant que aquest article ni té gaire originalitat ni aporta gaire a la causa. Ja vam parlar sobre "El marcel·linsime canareu (1914-1938)" al III Congrés d'Història d'Alcanar de l'any 2010. I sobre El Marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (1914-1939) a la nostra tesi doctoral, publicada per Onada Edicions el 2016. Però donada l'extensió d'aquests treballs --sobretot de l'últim-- i sense voler insistir més del compte en la temàtica, potser paga la pena fer una síntesi de la influència de Marcel·lí Domingo al nostre poble.

Aquest dirigent polític ha estat prou oblidat per la historiografia, potser perquè el seu moviment es va estructurar allunyat de grans ciutats com Barcelona o València, on  destacaren personatges relativament similars en la cultura política del republicanisme com el lerrouxisme i el blasquisme, respectivament. Nascut a Tarragona el 1884, on va estudiar magisteri, l'activitat cultural de Domingo amb el teatre i el periodisme es va començar a desenvolupar a Tortosa durant els primers anys del segle XX fins a obrir el Colegio Roquetense el 1906. Es tractà d'una escola que trencava amb el model establert, basada en el laïcisme, la coeducació i el lliurepensament.

A partir d'aquí, la seua entrada en l'escena política no es produí fins el 1908 durant els últims moments de la Solidaritat Catalana. Després de liderar la coalició republicanosocialista i l'abolició de l'impopular impost de consums, el 1909 va ser elegit regidor a Tortosa i el 1914 diputat a Corts pel seu districte electoral. I, a continuació, fou reelegit el 1916, 1918, 1919 i 1923 --només va ser derrotat de forma fraudulenta el 1920--.

Entremig, va encapçalar el republicanisme catalanista i va ser president tant del Bloc Republicà Autonomista com del Partit Republicà Català. I tot i que es tractés d'un lideratge compartit amb altres homes com Lluís Companys, Francesc Layret o Gabriel Alomar, des del nostre punt de vista, massa sovint la historiografia catalana no ha remarcat prou la jerarquia de qui fou també el director dels periòdics La Publicidad i La Lucha de Barcelona.

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera del 1923 fou un dels cabdills d'oposició al règim, per exemple en l'anomenada Sanjuanada del 1926. I el 1929 va ser també un dels fundadors del Partit Republicà Radical Socialista. La seua lògica d'actuació ja era d'àmbit estatal, tot i que amb la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 també formà part dels òrgans de direcció.

El 1931, el seu any de major èxit, fou elegit ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts de la República i diputat a Corts per la circumscripció de Tarragona. Però el descrèdit al capdavant del Ministeri d'Agricultura a partir del 1932 i les derrotes electorals d'aquell any al Parlament de Catalunya i del 1933 a les Corts espanyoles, van esdevenir un dur correctiu per als seus homes. Malgrat tot, el 1936 fou novament elegit ministre d'Instrucció Pública. I durant la guerra civil va realitzar una campanya propagandística internacional en favor de la República. Va morir --presumptament enverinat-- a Tolosa de Llenguadoc el 1939.

Al llarg de la seua trajectòria, la seua influència sobre el republicanisme de les Terres de l'Ebre fou fonamental i Alcanar en va un bon exemple. Ja des de mitjan dels anys 10 del segle XX, el Centre Republicà --que s'havia contituït el 1893-- era marcel·linista. Com també ho fou Trinitari Colell Muñoz, conegut com l'Espardenyaco. Tal com podem llegir al llibre A cavall de la utopia... de Ramon Puig, com el seus germans Enrique i Antonio, va ser espardenyer d'ofici i, influït per l'arribada de mestres progressistes fugits de Barcelona a causa de l'enfrontament entre pistoleristes de la patronal i dels sindicats, va ser elegit alcalde en les eleccions determinants del 12 d'abril de 1931. Es va casar amb Matilde de Palleta.

Antoni Valls Jiménez, Palleta.
Font: Butlletí informatiu,
recull de Jacint Bort
Era el mateix malnom amb què fou conegut el més destacat dels seguidors de Domingo, Antoni Valls Jiménez. Va ser carreter i comerciant i va regentar una botiga de queviures a la Plaça. Molt enginyós, ideà un transportador per construir rodes de carros que el portà a fer una estada en una de les cases més importants de construcció de carros a Barcelona. Va escriure nombrosos articles a la premsa local i comarcal però també llibres, com Amor de madre, ¿Que es la mujer?, Alcanar sempre ha patit set, La Maestrita o Antes que mujer, madre. I a més, va tenir càrrecs polítics importants. Fou regidor, president del Centre Republicà d'Alcanar i de la Federació Republicana Obrera Radical Socialista del districte de Roquetes i vicepresident del Comitè Provincial del Partit Republicà Radical Socialista.

També van ser marcel·linsites canareus Trinitari Colell Fabregat, Pedro Fibla, Tadeo Queralt, Joaquín Reverter o Miguel Colell, entre d'altres. A més, el cas canareu representà una bona mostra de les complexes relacions entre Domingo i l'Esquerra. Amb la sortida del dirigent de la formació nacionalista el 1932, els seus seguidors continuaren aplegant-se al vell Centre Republicà, ubicat a l'edifici del Mercat i que es va acabar anomenant Radical Socialista tot i que seria conegut al poble simplement com la República. Per la seua banda, els partidaris de Francesc Macià ho farien al Centre Català creat el 1930 i domiciliat a la plaça de Sant Miquel, a les escaletes de missa. I a partir del 1932 al seu successor, el Centre d'Estat Català, afiliat a l'ERC i ubicat al Passatge Espanyol, tot i que continuà sent conegut a la població com a Centre Català. Però atesa la creixent debilitat del marcel·linisme a partir d'aquells anys, com en altres poblacions, el 1934 els seguidors de Domingo ja havien reingressat a l'Esquerra, tot i que de forma oficial no ho farien fins el 1937 amb el Partit Repubicà d'Esquerra, ja en plena guerra civil.

D'aquestes i d'altres qüestions, en parlarem a la presentació del llibre el proper divendres 17 de febrer a les 19 h a la Biblioteca Trinitari Fabregat. Amb Històries d'Alcanar, és clar! Hi esteu convidats!




Josep Sancho Sancho

dimarts, 3 de gener de 2017

L'edifici del mercat vell (i II)

Última fotografia de l'antic edifici del Sindicat que durant tants anys havia funcionat com a mercat municipal. Fotografia publicada al butlletí municipal del maig de 1984. Aquesta és la darrera fotografia d'aquest edifici publicada al butlletí municipal.

Quan la remodelació del mercat municipal d’Alcanar ja encara la seua recta final, aprofitem per recordar el final del singular edifici de l’antic mercat, del qual ja vam parlar en un article anterior. Per fer-ho, recollim la informació publicada al butlletí municipal d’Alcanar entre el novembre del 1983 i el març del 1985.

Portada del butlletí municipal del novembre de 1983. 
"El mercat municipal en estat ruïnós". 

Corria el novembre del 1983 quan unes intenses pluges van descarregar al nostre municipi. Com a conseqüència d’això i amb uns preceptius informes tècnics, s’emetia una ordre d’alcaldia que tancava les portes del vell mercat municipal,1 unes portes que ja no es tornarien a obrir mai més. Començava llavors la cerca d’una solució ràpida i eficient que tornés a Alcanar el seu mercat municipal.
La idea del consistori canareu era clara: calia un nou edifici. D'aquesta manera, durant el ple extraordinari del 15 de desembre del 1983 es va acordar, per unanimitat, sol·licitar la modificació de la subvenció atorgada per al Pla d'Obres i Serveis de la Generalitat de Catalunya del 1983, que en principi estava dedicada a les obres d'un dipòsit d'aigua.2 Posteriorment, durant el ple del febrer de 1984, es va aprovar el projecte del nou mercat municipal (el que avui en dia s’està reformant) elaborat pels arquitectes Juan J. Curto i Julio Aiguabella d’Amposta i amb un pressupost de 12.495.000 pessetes.3 D'aquesta quantitat total, el 50 % es va finançar a través de la subvenció del Pla d'Obres i Serveis.
El juny del 1984 va sortir a concurs públic la contractació per a l'execució de l'obra «Reconstrucció mercat municipal» amb un pressupost de 12.576.000 pessetes i una fiança de 251.520 pessetes. L'obra, finalment, la realitzaria Joaquin Monllau Barberà d'Amposta, tal com es va informar en el ple del 26 de juny de 1984.4

 Butlletí municipal de l'agost de 1984 amb fotografies de 
l'enderroc de l'edifici de l'antic mercat de 1914.
L’agost de 1984, abans de començar les obres del nou edifici, es va procedir a enderrocar l’històric edifici del 1914. S’acabava així un període de 70 anys durant el qual Alcanar havia gaudit d’un monument arquitectònic totalment singular. Les obres del nou mercat començarien el setembre del 1984 i s’allargarien fins a final del 1985. De fet, el nou edifici es va inaugurar durant la celebració de la festa de Sant Antoni del gener del 1986. Tot i que no es va obrir al públic fins al mes d’abril del mateix any.5 Originalment el mercat tenia un total de 27 parades, 6 de carn i 6 de peix, 20 de verdures i 1 floristeria.


Portada del butlletí del març del 1985 on s'anuncia l'estat avançat de les obres del nou mercat municipal.


 Primera fotografia publicada al butlletí municipal del nou mercat municipal en marxa.  
Butlletí de l'abril de 1986.
1 Ajuntament d’Alcanar. Butlletí Informatiu d’Alcanar. 1983, any 5, número 79, 38 pàgines.
2 Ajuntament d’Alcanar. Butlletí Informatiu d’Alcanar. 1983, any 5, número 80, 34 pàgines.
3 Ajuntament d’Alcanar. Butlletí Informatiu d’Alcanar. 1984, any 5, número 82, 34 pàgines.
4 Ajuntament d’Alcanar. Butlletí Informatiu d’Alcanar. 1984, any 5, número 89, 50 pàgines.
5 Ajuntament d’Alcanar. Butlletí Informatiu d’Alcanar. 1986, any 10, número 107, 30 pàgines.

Lluc Ulldemolins Nolla  

diumenge, 5 de juny de 2016

Francesc Bellmunt: "La crítica diu que Gràcies per la propina és la millor pel·lícula que he fet"



Ferrant Torrent, Xavier Queralt, Laura Sancho i Francesc Bellmunt
L’any 1996 es va rodar la comèdia dramàtica Gràcies per la propina a Alcanar. Va ser tot un esdeveniment que al nostre poble encara avui es recorda amb entusiasme. La gent s’hi va implicar molt. I molts conciutadans hi van sortir com a figurants. Jo tenia 13 anys i tocava a la Banda Municipal de Música. Érem 2 trompes però com que només en podia sortir una, una moneda a l’aire va decidir que li donessen el paper al meu company d’instrument. Decepció adolescent, sempre fa gràcia sortir a una pel·lícula... Però ara, dues dècades més tard, el karma còsmic que posa totes les coses al seu lloc m’ha compensat i vaig a entrevistar el seu director. Bé, en realitat no cal ser tan somiatruites, ja que aquest article ha estat idea de Lluc Ulldemolins, l’alma mater d’aquest blog. Així, commemorem els 20 anys del rodatge.
 
Francesc Bellmunt i Moreno va nàixer a Sabadell el 1947 i és un dels directors més importants del cinema català, a més de ser també productor i guionista. Al llarg de la seua trajectòria professional, ha format part de l'Institut del Cinema Català, del Col·legi de Directors de Cinema, de l'Associació de productors Barcelona Audiovisual i del Col·legi de l'Audiovisual de Catalunya. I, actualment, és el president del Cercle de Cultura a la capital catalana.
M’ha proposat de quedar a la llibreria Laie, que és alhora cafè-restaurant. Està a Pau Claris, al centre de Barcelona. M’espera al carrer, davant de la porta. Potser perquè porta el casc de la moto a baix del braç em pareix més jove, cosa que confirma el seu gest amable però enèrgic i l’entusiasme que desprenen les seues paraules. Seiem a una de les taules del fons i demanem dues aigües amb gas.
- Per què vas triar Alcanar per rodar la teua pel·lícula?
- Buscàvem un poble que encaixés amb la localitat valenciana imaginària de la pel·lícula, Benicorlí, que, en realitat, vindria a ser com Sedaví, on va nàixer Ferran Torrent, l’autor de la novel·la. O com el poble de Torrent mateix. Vam anar a veure’n diversos de Catalunya però no ens van convèncer i, quasi per casualitat, anant ja cap al País Valencià, vam arribar a Alcanar.
- Què us va fer decidir?
- Logísticament era raonable, estava relativament a prop de Barcelona i alhora era un espai molt versemblant i cinematogràficament mediterrani. S’ajustava al text a la perfecció... Alcanar és també, per dir-ho d'alguna manera, un poble a la italiana: el casc antic, els carrers petits i costeruts, les cases blanques, l’església i l’escalinata... I la vida rural que es pot respirar a l’ambient. Ens va agradar molt ja a primer cap d’ull! 
- Quina impressió et va fer l'Alcanar del 1996? Quins records en tens?
- Vam anar a parlar amb l’equip de producció i decoració. L’alcalde, Javier Ulldemolins, ens va atendre molt cordialment i ens va facilitar molt la feina, els contactes i, sobretot, va saber entendre que la pel·lícula era una circumstància cultural i econòmica bona per Alcanar. Com el film Calabuch de Berlanga ho havia estat per la propera Peníscola. Recordo també que tots els regidors s’hi van implicar, com el teu pare. I també els Peris que tenien una de les empreses més importants de lloguer de vestuari de cinema a l'Estat, els propietaris del Palau Peris per cert....
- Conegut a Alcanar com Lo Palacio, pronunciat amb “s” sorda, a la catalana.
- Sí! He de citar obligatòriament el director artístic del film, l'Antonio Belart, de Gandesa, creatiu i bona persona, amb gran criteri professional. I tant extravertit que amb les seues bromes, el seu accent occidental i el seu bon humor es va acabar fent l’amo del poble. Exercia el seu comandament des del restaurant el Chaparral, que va acabar sent la nostra oficina central. Vam menjar molt bé i vam treballar molt a gust. I també tinc molt present la col·laboració ciutadana, de tots els canareus i totes les canareves. Els paletes van ser elements indispensables i eficients amb la casa, el decorat de la família Torres que al final del film vam enderrocar...  Molta gent ens va ajudar en aquella aventura...
En primer terme, Lo tio Pa Torrat. Al fons, Francesc Bellmunt.
- Alguna anècdota?
Recordo especialment el tio Pa Torrat, que ni tant sols havia fet mai teatre i va fer un gran paper com a avi de la família Torres. Teníem un diàleg construït, una conya personal. Jo deia : “gent jove, pa tou”. I ell em contestava: “I gent vella, pa reganyat.” Molta ironia tenia l'avi! Va construir un personatge collonut i treballar amb ell va ser molt divertit! Una persona carismàtica i plena de vitalitat.
- La gent del poble també tenim un gran record de la pel·lícula!
- I, a més a més, el meu fill Nil va néixer a mig rodatge. 
- Ostres!
Estàvem treballant, em van trucar per donar-me la notícia i me’n vaig anar ràpidament cap a Barcelona. Però vaig deixar un text escrit per a l’acte públic al poliesportiu, crec, i que no recordo que commemorava i en el qual havia de parlar. I el va llegir Juli Mira, que interpretava el tio Ramonet, i em va dir que es va emocionar. És un gran record. La crítica diu que Gràcies per la propina és la millor pel·lícula que he fet, la més madura, la més completa. Deu ser veritat [riu]. Ja saps la dita, el fills naixen amb un pa sota el braç. L'altra filla que tinc, l'Anna, va néixer amb L'Orgia, un altre dels meus films reconeguts. 

- Molts canareus vam descobrir Ferran Torrent a partir de la teua pel·lícula, una adaptació cinematogràfica de la seua novel·la homònima, com Un negre amb un saxo (1988). Què té d'especial la ploma de Torrent que fa que ens agrade tant?
-  Ferran marca un camí narratiu que majoritàriament transita per la seua proximitat, tant els paisatges com els personatges. És una via que la majoria evita atès que explicar l’entorn compromet molt i comporta molta responsabilitat ja que no hi ha per a l'error. Jo crec que és aquest compromís amb la realitat familiar, local i de país el que atrau; la crítica i l'ironisme que se succeeixen implacables en les seues novel·les.

- Altres films teus, com Monturiol, el senyor del mar (1993) i Lisístrata (2000), són pel·lícules amb tints històrics, des de la Catalunya del XIX a la Grècia del segle V a.C. Com conceps la barreja entre cinema i història, entre ficció i realitat?
- Totes les pel·lícules meves ja són històriques [riu]. La història sempre m’ha apassionat. Monturiol… va representar un gran esforç de reconstrucció, amb la part científica del submarí. En vam construir dos, els vam reproduir a escala natural i que pogueren enfonsar-se a l’aigua. Ara un està al Museu Marítim de Barcelona i l’altre estava a l’Imax. El que va fallar en la història real de Monturiol és que no es va adaptar a l'arribada del ferro a la indústria, ell encara treballava en fusta.. Va inventar la doble càmera pel submarí, que era d'olivera; deixava que s’inundés la càmera del mig perquè s'enfonsés el vaixell i amb una bomba expulsava l’aigua fent que el submarí tornés a pujar. Va incorporar un motor i va fracassar. La  biografia del personatge també la vam treballar molt, com la seua vessant ideològica. Vam descobrir la puresa de la vida dels republicans del segle XIX. En resum, vam fer la reconstrucció de tot! Vam recrear des de la dècada dels anys 20 fins als 80.
Per la seua banda, Lísistrata és una versió d’un còmic de Ralf Konig. I també vam fer el mateix, però aplicat als 400 a.C. Vam recrear la guerra del Peloponès, el vestuari... Vam fer reviure Atenes al Castell de Sant Ferran de Figueres!
- I tornant a Gràcies per la propina, també va ser una gran recreació històrica!
- La intenció de la pel·lícula no era tant la crítica al franquisme -amb el conflicte amb el capellà, l’homosexualitat del tio Ramonet-, que també. Però, sobretot, volíem un retrat, l’ambientació dels primers anys 70 del segle XX. Amb referents retro com el curt Madison de Carles Jover o Las últimas tardes con Teresa dirigida per Gonzalo Herralde a partir de la novel·la de Juan Marsé, vam fer una revisió dels anys finals del franquisme tal com la descrivia la novel·la de Torrent. I vam establir un model. Sempre he pensat que la sèrie de televisió espanyola Cuéntame es va inspirar molt, moltíssim, en Gràcies per la propina. Sobretot ho dic per l'orientació del primer capítol que marca l'estil de la sèrie. Ana Duato, la Merche, ja havia treballat amb nosaltres a Un negre amb un saxo. De tota manera seria un honor que fos així. La sèrie és fantàstica.


L'actriu Mercè Lleixà (Tortosa, 1960 - Barcelona, 2009) durant la seua interpretació.
 - El cinema és molt important per a la història. Sobretot el bon cine! [riure]
- Sí. Una bona pel·lícula històrica ha de ser una gran recreació, ha de buscar la versió històrica més creïble. Com un cronista o un memorialista amb les seues paraules, ha d’explicar els detalls, ha de fer reviure com era la societat. Sergio Bertelli, al seu llibre Corsari del Tempo, critica el cinema històric en general, i entre altres cita l'exemple d'Espàrtac, de Stanley Kubrick. Perquè, entre d’altres coses, no hi havia esclaus africans a l'època d'Espàrtac, només del nord i l'est de l'imperi. Els esclaus d'Espàrtac haurien fugit cap al nord i no cap al sud. Però el film era una metàfora del conflicte civil als Estats Units. Dalton Trumbo n'era el guionista. En general, a moltes recreacions històriques veiem cavalls a la guerra quan no se n'utilitzaven, festes on el raïm és de gra gros i el vi es veu en copes de ferro quan en l'època bevien en recipients ceràmics i el raïm era amargant i petit… Falsedats històriques hollywoodiandes! Nosaltres, a Lisístrata, ens vam fixar molt a no fer això. Vam considerar fonamental fer una recreació el més fidedigna possible. En el procés de creació de la pel·lícula vam aprendre molta història. Tot i que també s'ha de dir que el cine ha millorat molt en això. Un punt d’inflexió podria ser Jo Claudi, no tant pels decorats sinó per la manera d’entendre la història.
- De retorn a casa nostra, quin moment viu el cinema català?
- Acadèmicament, pel que fa a les escoles, la formació, etc., està a un nivell excel·lent. A nivell tècnic, com a conseqüència d'aquesta bona salut acadèmica, també. Sempre hem tingut grans actors. També podem dir que tenim grans festivals, com el de Sitges o Docs Barcelona. I s’han fet bons documentals, com Ciutat Morta o MACBA: la dreta, l’esquerra i els rics. I molts d’altres. Però, al mateix temps, cal dir que, a nivell de contingut, en el camps de la ficció hem tingut el mateix problema que amb la novel·la: els relats estan, per un motiu o un altre, apartats de la realitat. No està previst, per exemple, abordar els casos de Pujol o Millet per fer-ne pel·lícules Hi ha un topall, invisible, que allunya els films de la possibilitat d'abordar situacions socials conflictives. Al relat del cinema català li falta vida, li falta conflicte. El Rei Borni és una flor que esperem faci despertar un estiu narratiu pel nostre cinema de ficció.
- I una última pregunta: has tornat a Alcanar?
- D’incògnit moltes vegades! [Riem tots dos.]
- Sempre hi seràs benvingut!
 
Acabem aquí l’entrevista. Se’ns ha fet tard, el temps m’ha passat volant. Ja tanquen. Als que hem treballat de cambrers sempre ens sap greu ser els pesats de l’última taula. Tot i així, la cambrera no ens ho té en compte i ens fa un somriure còmplice, com si hagués estat escoltant les carismàtiques paraules del director de cine:
- Gràcies per la propina!






Josep Sancho Sancho
Nota: les fotografies del rodatge han estat cedides per Francesc Bellmunt.