diumenge, 14 d’abril de 2019

David Garcia: “La primera guerra documentada de la història del territori de l’actual Catalunya va ser a Alcanar i a Ulldecona”

Sempre m’ha agradat aquella frase que diu: “busca’t una feina que t’agradi i ja no et caldrà treballar mai més.” I sempre que parlo amb David Garcia i Rubert em ve al cap. El doctor Garcia, David, és un apassionat de la seva feina. O potser de la vida, així, en general.

Penso també que molts canareus, en unes comarques tan perifèriques, fem molts quilòmetres per resseguir això: Tarragona, Barcelona i més enllà, encara. I encara rai si ho trobem! I ell, de Barcelona, o d’una miqueta més enllà, de Santa Coloma de Gramenet, ha arribat a Alcanar per acabar-ho de trobar. Com molts canareus, també, i sense sortir de casa. David fa molts anys, tants, que ja es considera un convilatà més. Així que és carn de canó per a una de les entrevistes d’Històries d’Alcanar. Però també precisament, per tot això, accepta amablement.

Hem quedat per trobar-nos al Raval, a l’entrada de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, carrer Montalegre, on treballa de professor. Arribo una miqueta tard però encara m’espera amb un somriure. Els ulls vivíssims, com sempre. Baixem unes passes carrer avall i cap a la dreta. Creuem el pati del CCCB fins a la Plaça Joan Coromines, on hi ha el restaurant. Dinem ràpid però xerrem tranquils. I bevem cafè. Ell transmet la calma, parla clar i a poc a poc, amb un llenguatge planer però de deix poètic. Clarividència i eloqüència.

Què et va portar a ser arqueòleg?

L’interès per la història, i de manera particular pel passat més remot, que em ve des de petit. Jo, quan rememoro i em veig a mi mateix, a part de jugar i tot això, em trobo estirat al terra amb les enciclopèdies dels meus pares, sobretot amb el volum referent a la història, en general, i específicament amb l’antiga i la prehistòria. Em quedava enlluernat. Des d’aquell moment, no sé ben bé què, per què, però em quedo enganxat. I això, al llarg de la meva vida, no ha fet més que augmentar. Tot i així, quan vaig ser adolescent vaig començar la carrera d’informàtica, que en aquell moment era novedosa i tenia molt de futur, sobretot a nivell laboral. Però a la UPC vaig estar només 4 mesos, no vaig arribar a fer ni un examen! Vaig veure que allò no era per a mi… I ja em vaig decidir definitivament per la història.

Allò et va servir que acabar-ho de veure-ho clar!

Sí, va ser el moment de la confirmació. I vaig anar el que quedava d’aquell curs a Història d’oient i el següent curs ja com a matriculat. I fins ara!

No vas ni esperar al setembre següent…

Va ser d’un dia per l’altre. Vaig fer un clic, “prou, no aguanto més aquí!”, em vaig dir. I vaig creuar la Diagonal, cap a la UB, vaig buscar la primera classe d’història i vaig entrar.

Tornem als anys anteriors. Algun llibre, novel·la històrica, pel·lícula que et va marcar? També des del punt de vista de l’arqueologia?

Hi va vàries coses. A nivell de vivències personals, jo soc de Santa Coloma de Gramenet i, malgrat ser un context molt urbà, en el pitjor dels sentits - molt dur, molt de ciment- em va marcar la proximitat d’un marc geogràfic, la serra de Marina, que és camp, entorn rural, vegetació, i allà tenim el poblat ibèric, el Puig Castellar, al Turó del Pollo…

El Turó del Pollo?

Sí, i no és una paraula castellana, eh. Fa referència al pollo, com a poió, com a referent, que és el nom que li donaven els pescadors de Badalona quan tornaven a port. I allà jo descobreixo que hi ha una ruïna, d’alguna cosa antiga, d’una cosa que es diu cultura ibèrica, que en aquell moment jo encara no conec… Però començo a buscar informació, a visitar-lo molt sovint…

Abans ja d’estudiar a la universitat?

Sí, a l’adolescència, encara, a l’institut. I en aquell moment encara no pensava en estudiar ni història ni arqueologia. És quan jo devorava les novel·les de Jules Verne, i en alguns casos sí que parlava de coses que eren un referent: llocs llunyans, exòtics, diferents…

L’aventura!

L’aventura, el descobriment! Tot va lligat. I en l’imaginari cinematogràfic, Indiana Jones. Vulguis o no, som hereus també d’ell. Sempre hi ha aquest punt de mitificació.

I, partint d’aquest adolescent que va acabar volent ser arqueòleg, ara que ja ets un historiador consolidat, per què creus que, a nivell acadèmic, social, etc., és important l’arqueologia?

L’arqueologia no cura, com la medicina, no estableix lleis, no gestiona la societat, no fa edificis on poder viure… però jo encara em considero, d’alguna manera, d’aquests romàntics o eixelebrats, que consideren que hi ha alguna cosa més. I que pensar-nos a nosaltres, com a persones, com a societat, és important. I l’arqueologia ens dona moltes claus en aquest sentit. Igual que la història, en el seu conjunt. L’arqueologia que mira cap a la prehistòria i la protohistòria, però, ens permet confrontar molt amb l’actualitat, i de vegades d’una manera molt sorprenent. Aquest contrast, la generació de reflexions, en clau de millorar-nos com a societat, i a nivell de l’individu, per a mi és molt important.

I hi ha una altre vessant per mirar-ho, que és radicalment important. L’arqueologia, per a mi, com a David, és important perquè em permet calmar una ànsia, una vocació que em surt de dins, com qui necessita una droga. Doncs et col·loques i quedes assedegat, almenys en aquell moment. I ets feliç.

I, ben lligat amb això, per què és important la protohistòria?

La protohistòria no deixa de ser una fase final de la prehistòria. Un període on, a més, es donen coses molt interessants: els contactes entre pobles diversos, que sempre han existit, però que en aquest període concret esdevenen especialment importants. I quan dues societats, dues cultures, es relacionen de manera intensa, és un moment en el que passen moltes coses. I en el nostre món globalitzat actual també està passant, això. Hi ha molts mons diferents que ara s’estan relacionant d’una manera intensa i continuada. I jo penso que sempre surten reflexions interessants. I la protohistòria ens permet fer aquest contrast entre l’avui i l’ahir.

I ara vaig a ser una mica punyetero: crec que, en aquest sentit, la societat actual no ens aprofita per a res, eh [riures]

Ho hauria d’aprofitar més!

Jo crec que sí! Però el galimaties en el que estem ficats és tan gran que impedeix centrar-se en això… És el meu punt de vista, eh!

Però tenim aquest petit David que s’interessa per l’arqueologia i que acaba sent el doctor Garcia i, entremig, fa cap a Alcanar, les Cases, Ulldecona... Com va anar, això?

Quan acabo la carrera m’interesso per la recerca, per la cultura ibèrica, una cultura protohistòrica. I acabo per fer la tesi doctoral en un grup de recerca, dirigit pel doctor Gràcia, en el qual també hi estaven Ramon Pallarés, la Glòria Munilla, i altra gent, el que avui en dia és el GRAP. I dona la casualitat que, justament en aquell moment, el grup està treballant a les Terres del Sénia. I per a mi, Alcanar, en aquell moment, no era res. O, com a molt, era l’últim poble de Catalunya. Evidentment avui ja sé que no, que és el primer! [riem tots dos]. Però en aquell moment era encara un lloc distant, llunyà, que jo no coneixia. I vaig participar en l’última excavació a la Moleta del Remei, el 1997, i aquell mateix any en la primera campanya a Sant Jaume. I després ampliem a Ulldecona, a la Ferradura i a la Cogula. M’interesso pel conjunt de les Terres del Sénia però sempre focalitzant-les des d’Alcanar. I, des d’aquell 97, fins ara, em vaig enamorant del poble. Passa de ser un lloc que no era res, a poc a poc ser un lloc que me’l sento meu, també.

I en aquesta història d’amor, com et va seduir, el nostre poble?

Em va seduir el seu patrimoni antic, el paisatge, aquest jardí vora mar, la combinació entre la Mediterrània i la muntanya, els montes, la seva arquitectura de poble, la rural de pedra seca, els tarongers. Em sedueix tot un conjunt, molt diferent a la meva realitat, que me’l fa estimar. I em va seduir i molt la seva gent. Jo ara puc dir que tinc molts amics a Alcanar i, molts, grans amics de fa molts anys. I per la nostra línia de recerca, jo ja sé que, com a científic, moriré a Alcanar. No ens acabarem el seu patrimoni protohistòric. La meva carrera comença i acabarà aquí.

Així ha estat una història d’amor corresposta.

Jo tinc la sensació que en una part important de la societat canareva, sí! Rebo molts inputs en aquest sentit. I, el meu equip i jo, intentem tornar els que podem. I, a més a més, encara hi ha una altra història.

Una altra?

És una història familiar, de descobriment. Jo des de petit, a l’escola, a Santa Coloma de Gramenet, em deien que hi havia algunes paraules del meu català que no estaven ben dites… A vegades deia llimpiar, espill… I em deien: “aquestes paraules les has de rectificar perquè no les dius bé, eh”. I, molts anys més tard, quan arribo a Alcanar, reconec aquells mots en el parlar canareu, on no són estranys sinó propis. I això em fa reflexionar i preguntar a la meva família. “D’on ve, això?

Vas fer una mica d’arqueologia de les paraules.

Arqueologia de la família, fins i tot! I la meva mare em va dir: “Deu ser per ton iaio, que era pescador de Peníscola”. I sí, d’allà venia tot. Jo no el vaig conèixer, va morir molt jove, però el meu avi matern portava peix al Poblenou de Barcelona fins que es va enamorar d’una jove migrant murciana que vivia en les barraques d’aquest barri que va acabar sent ma iaia. I d’aquí, passant per la meva mare, s’havien conservat les paraules. I, de cop, tinc una sensació molt estranya. Que em passa cada any, també, quan pujo als Sant Jaumes i, ja ho sabeu, des d’allà es veuen totes les Terres del Sénia, i Peníscola, allà al fons. És una història familiar curiosa que segurament jo no hauria conegut si no hagués vingut a treballar a Alcanar. És allò que es diu: “roda el món i torna al Born!” 


I, ara que ja estem ben situats a les Terres del Sénia, què vau descobrir als jaciments?

El salt que hem fet, tots el nostre equip, ha estat enorme. L’any 1985 quan es comença a excavar a la Moleta jo encara no hi era. Com he dit, hi eren Francesc Gràcia, Ramon Pallarés, la Glòria Munilla, i el seu coneixement de la zona era impressionant. I amb la continuïtat en aquests treballs, en les excavacions de cada any…

Cada any?

Sí, des del 85 s’hi ha excavat cada any. És un projecte científic molt consolidat que ha donat molts resultats. A més, els jaciments estan molt ben conservats. I el resultat és que la producció científica ha afectat a les maneres d’entendre la protohistòria a tot el conjunt del nord-est de la de la península Ibèrica i, en alguns aspectes, del conjunt de la península Ibèrica. I jo, personalment, estic molt content, molt satisfet. El salt ha estat impressionant, brutal! De partir de pràcticament no saber res a poder fer afirmacions de caire polític, social, econòmic, amb molt d’aprofundiment i molta validesa. I havent generat un patrimoni que la societat també pot gaudir. Jo, com a hereu en relació als pioners del meu equip de recerca, em considero molt satisfet.

I amb quines hipòtesis treballeu?

Ara mateix treballem amb una hipòtesi marc: en un moment preibèric, que és aquesta primera Edat del Ferro, que també és una fase protohistòrica, ja hauria existit, en aquesta zona d’Alcanar i Ulldecona, una entitat política complexa, és a dir, un sol grup humà polític, social, que no estaria ubicat en un sol nucli d’hàbitat sinó que era polinuclear. Això vol dir que era una comunitat que controlava un territori extens, que construïa diversos assentaments, que tenen una funció diferent, i amb una complexitat política, social i econòmica molt elevada.

I això què tenia d’especial?

Durant molts anys s’havia considerat que aquest sistema tan complex d’organització social, política i econòmica, al nord-est de la península –Catalunya, nord del País Valencià, Aragó- només començava en època ibèrica. Però, almenys en el cas de les Terres del Sénia –i, específicament, als termes dels actuals Alcanar i Ulldecona- això comença abans. En un moment molt antic, al segle VII a.C., abans de la cultura Ibèrica. I això és una bomba!

Ah xeic!

I aquesta hipòtesi general és la que té més impacte i projecció a nivell peninsular. I d’aquesta línia de treball se’n deriven moltes.

I, a nivell individual, com eren aquells humans? Eren diferents dels del segle XXI? Com entenien la vida? Què pensaven?

Els humans, aquells com nosaltres, som sàpiens. Sí que és veritat que físicament eren una miqueta més baixets i que l’esperança de vida no era tan llarga però les capacitats psíquiques, cognitives, etc. bàsicament eren les mateixes. I també, emocionalment, són gent que també patien, estimaven, odiaven, feien la guerra i feien l’amor. Buscaven moments d’oci i es cansaven al treballar. Vivien en un context molt rural, la seva base era l’agricultura que completaven amb la ramaderia. Conreaven sobretot ordi, civada, llenties, guixes. Menjaven pa, feien sopa, estofats. Es podien permetre menjar una mica de carn, no gaire, tampoc, però de tant en tant sí. Tenien llet, feien formatge, cistelleria, roba. Tot això és molt proper a nosaltres. Sí que es veritat que els costums, les creences, les religions eren prou diferents, és clar. En altres àmbits, el fet que uns manaven molt i altres no tant també ens pot ser molt proper. Unes famílies tenien dret a un petit palauet i d’altres vivien en cases més petites.

Això també passa al segle XXI!

Sí, encara hi ha reis que viuen en grans palaus mentre que d’altres tenen una casa petita o fins i tot tenen problemes per tenir una casa petita. Són realitats que ens són molt properes a nosaltres. Uns estarien supeditats als altres. Però també es relacionarien amb gent de fora, en el seu cas amb els fenicis. Nosaltres ens relacionem amb italians, anglesos, russos… I intercanviem mercaderies. Ells també ho feien. En aquest sentit, tot el que marca les relacions humanes, ens seria molt proper. Ens resultaria més estrany el decorat de la vida. El tipus de cases, els rituals a l’hora de pregar, etc. Tot això ens resultaria més exòtic. Però les relacions humanes, com hem dit, ens serien tremendament properes.

I també escrivien? Tenien un alfabet?

La gent de la primera edat del ferro no escrivia, però els de la cultura ibèrica posterior sí. Tenien un signari, que diem nosaltres, que no es pròpiament un alfabet, amb el qual escrivien textos. A la Moleta s’hi va trobar un petit text en ibèric! Nosaltres ho podem llegir, sabem com sona, però no ho podem comprendre. Algun dia trobarem la pedra Rossetta que ens permetrà comprendre’ls! I llavors podrem atresorar tot això i tindrem molta més informació. Ara, el que sabem, ho sabem estrictament per l’arqueologia, d’allò que dona la terra.

Bé, esperem que els nostres lectors sí que llegiran aquesta entrevista! Però, ens has dit que els nostres protagonistes tenien un palau, que feien l’amor però també la guerra. I tot va acabar destruit, no? Què va passar? I per què?

La història del Complex Sant Jaume –Sant Jaume, Moleta, Ferradura, Cogula i Castell d’Ulldecona- és espectacular en el seu conjunt. Des que és fundat fins al seu final, que certament és tràgic. A la primera meitat del segle VI a.C. tots els jaciments són destruïts al mateix moment i d’una manera violenta. És la primera guerra que tenim ben documentada al territori de l’actual Catalunya, i va ser aquí, a Alcanar i Ulldecona. I van utilitzar les armes de l’època: javelines, llances, arcs i fletxes i, sobretot, la fona. Hem trobat un munt de pedres de fona per tot el Complex. I és una guerra perduda, és el que nosaltres anomenem “la caiguda del Complex Sant Jaume”. Els cinc jaciments són destruïts i posteriorment cremats intencionadament. L’objectiu dels atacants era vèncer però també impedir que ningú més tornés a fer ús d’aquells assentaments. I per això van realitzar una crema sistemàtica. I també per això mateix nosaltres ho hem trobat tot destruït d’una manera absoluta.

I qui van ser, els guanyadors de la guerra?

Aquesta és una pregunta que sempre surt! Qui? Els arqueòlegs som moltes coses, historiadors i antropòlegs però també criminòlegs i forenses i, en aquest sentit, treballem una mica com els detectius. Estudiem una escena del crim. I ens fem les clàssiques preguntes que es podria fer un detectiu: qui tenia interès en destruir-ho? Qui en va treure benefici? Qui estava a prop quan en va produir el crim?

I teniu algun sospitós?

En el nostre cas no tenim les proves per portar-lo a judici i condemnar-lo. No sabem mai si les tindrem. Però sí que tenim el principal sospitós. I és una altra entitat política, veïna, el complex format pel Puig de la Misericòrdia de Vinaròs i el Puig de la Nau de Benicarló. Allà hi havia una altra gran residència amb un altre gran cabdill que, aparentment, no tindria tant d’accés als productes fenicis. I això podria ser un motiu. I l’enveja. Esperem que no s’ho prenguin malament els benicarlandos i els vinarossencs! [Riem tots dos] A veure si surt alguna prova que ens permeti confirmar-ho.

I, ja començant a acabar nosaltres també però, mirant cap al futur, quines perspectives tens?

Les perspectives de futur són aprofundir amb aquesta hipòtesi principal i en les innombrables hipòtesis que pengen d’aquest tronc principal, que són moltes. I generar-ne de noves. Continuar sistemàticament treballant a Sant Jaume, i estudiant els jaciment de tot el conjunt. Això vol dir continuar excavant a Ferradura, que fa uns 9 anys que ho portem fent. Obrir, aquest mateix any, un nou jaciment que és la Cogula. I a mitjà termini, tornar a Moleta. Allà vam acabar al 97 però té una reserva arqueològica i ara tenim molt més coneixement que ens permet veure Moleta d’una altra manera. Per tant, hi tornarem, també per excavar un parell d’àmbits dels que queden. I aprofundir en lligar els llaços de relació amb tots els treballs arqueològics que s’estan fent durant el mateix període a l’altra banda del Sénia, amb el SIAP, el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló amb el doctor Arturo Oliver al capdavant, que estan treballant al Puig de la Misericòrdia, Puig de la Nau i a altres jaciments de la zona. I entendre això com el que era, un sol territori, igual com ho continua sent ara.

I els canareus, canareves, casencs, casenques, falduts, faldudes… com ho podem seguir, tot això tan interessant?

Per la pròpia web del grup de recerca, www.ub.edu/grap, on hi ha un munt d’informació, enllaços i imatges, pot ser una bona manera d’entrar-hi. Des d’aquesta web, a més, es pot accedir a tots els nostres perfils a les xarxes socials. La jornada de portes obertes, que fem l’última diumenge d’agost on expliquem els resultats de la campanya d’excavació que fem durant tot aquell mes. I nosaltres sempre responem a qualsevol pregunta, dubte, a través del nostre correu electrònic.

I heu publicat també un llibre, no?

Sí, la primera monografia que recull els treballs de cinc espais de Sant Jaume que tenim excavats del tot i, ara, ja estem treballant en la segona monografia que sortirà, esperem, d’aquí un parell o tres d’anys. I, probablement, n’acabarem fent quatre o cinc volums. Serà com una petita enciclopèdia de Sant Jaume!

Ens acomiadem. El doctor Garcia torna cap al seu despatx, a la Facultat. Però jo, mentre vaig caminant pels carrers atrafegats de Barcelona, imagino a David allà, al capdamunt dels Sant Jaumes, sota el sol d’agost, mirant cap al Puig de la Misericòrdia de Vinaròs i cap al Puig de la Nau de Benicarló, repensant com aquell atac letal de fa poc menys de 2.600 anys hauria acabat amb el Complex Sant Jaume. Però també mirant una mica més lluny, encara a les Terres del Sénia, al fons de tot, a Peníscola, resseguint les primeres milles del vaixell del seu iaio mariner i pescador que va fer cap a Barcelona, on va conèixer a la seva iaia del Poblenou. És l’amor i és la guerra. La història de la Humanitat. Els homes i les dones d’abans i d’ara. David ja ho diu, “roda el món i torna al Born.


Josep Sancho i Sancho
Barcelona, abril de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari