dijous, 14 d’abril de 2011

LA REPÚBLICA DEL 14 D'ABRIL: EL CAMÍ DE LA DEMOCRÀCIA

Avui fa vuitanta anys, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana a Barcelona. Dos dies abans, les esquerres s'havien imposat a la majoria de ciutats en unes eleccions municipals celebrades després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera que ràpidament prengueren una connotació indestriable de plebiscit entre monarquia i república. A molts pobles, però, les forces conservadores guanyaren els comicis. Entre ells, Alcanar, on els resultats donaren deu regidories als monàrquics, tres a la Lliga Regionalista i un als republicans.

Amb tot, les esquerres denunciaren irregularitats en el procés electoral. Com va explicar Josep Sánchez Cervelló en el II Congrés d'Història d'Alcanar, el marcel·linista Antoni Valls, membre de la Junta Local del Cens, protestà a la Junta Provincial "contra la ilegalidad de la elección de concejales verificada el día 12 del corriente en esta ciudad, por la coacción colectiva ejercida por el señor Marqués de Atalayuelas y el diputado monárquico Martínez Villar y el médico forense."

Tot això no venia de nou. La Restauració monàrquica de 1875 s'havia caracteritzat, ja des del seu inici, per ser un sistema polític liberal però, encara, molt lluny de la democràcia. D'entrada, ja quedaven exclosos del dret a vot les classes populars, les dones i els joves. A més, la manipulació de les eleccions va ser una constant durant molts anys, i com a molts altres pobles, a Alcanar es denunciaren nombroses tupinades. Els òrgans d'expressió dels repubicans, com El Pueblo de Tortosa o El Faro d'Amposta, ens parlen de repetits fraus electorals, on el nostre poble ocupava un lloc destacat. Ubicat dins del districte electoral  de Roquetes -l'únic de tot Catalunya on sempre sortiren elegits diputats dinàstics durant el període- sembla que Alcanar seria un dels pobles on el sufragi i l'opinió podien ser més fàcilment manipulables.

Aquell 14 d'abril, però, pareixia que els coses havien canviat. Les reclamacions foren escoltades, i a Alcanar i altres pobles que havien denunciat irregularitats es convocaren noves eleccions municipals per al 31 de maig. Els republicans repetiren el gran míting que ja havien fet en l'anterior campanya al cinema Glòria, amb els parlaments del tortosí Josep Berenguer, el senienc Batiste Tolosa i el canareu Antoni Valls, i aconseguiren guanyar les eleccions. Segons El Pueblo, "ganaron sin oposición los 14 puestos" i el marcel·linista Trinitari Colell fou elegit el primer alcalde del període republicà. Però, era representativa aquella majoria tant absoluta, on ni les opcions monàrquiques ni regionalistes tingueren regidors?

Font: El Pueblo, 23-V-1931, p. 2.
Algunes setmanes més tard, els republicans -amb els marcel·linistes al capdavant-, es tornaren a imposar al nostre poble en les eleccions legislatives a Corts constituents. El poder havia estat detentat tradicionalment per part de les forces conservadores. I tot i que a partir del 14 d'abril pareixia que les coses havien canviat, aquell gir a l'esquerra fou ben breu. Les dretes s'imposarien a Alcanar en les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 1932, en les legislatives de novembre 1933 -ja amb sufragi universal- i en els comicis municipals de gener de 1934, que tornarien el govern local als prohoms conservadors, amb la nova alcaldia de Ricard Sancho Suñer.

Un any abans, el febrer del 1933, podem llegir unes significatives paraules a l’òrgan republicà l’Avançada: “A Alcanar políticament les coses han continuat completament igual que en temps de l’últim Borbó. Prova d’això és que s’ha portat els homes com a “Bens” a les urnes, i amb els mateixos procediments els han obligat a votar; a l’un per portar una finca arrendada del “Senyoret” tal; a l’altre per un camí del “Fulanet” qual, i al de més enllà perquè un senyor li colocà la seva muller a l’hospital. Això és la vertadera política del poble “Canareu”; És que encara continuarem així en les properes eleccions? Jo crec que sí; i si no s’hi posa algun remei en tenim encara per molts anys.” 

Arribats a aquest punt, i amb la documentació que disposem, treballem amb la hipòtesi que, almenys per al cas d'Alcanar, l'arribada de jure d'un sistema democràtic com el de la Repúbica no va significar, de facto, l'arribada de la democràcia: el control electoral i el cientelisme polític continuà. El camí cap a la democràcia estava traçat, però s'havia de caminar. Els valors de la cultura política democràtica havien de ser apresos i exercits, tant pels elegits com pels electors. Fos com fos, el que sí podem afirmar rotundament és que aquesta línia democratitzadora quedaria tallada radicalment el 15 d'abril del 1938, quan les tropes franquistes entraren a la població. Els canareus, i també ja les canareves, tardarien mig segle en poder tornar a elegir els seus representats polítics.


Josep Sancho i Sancho

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada