El 5 d’octubre, dissabte de Quinquennals, vam fer una ruta guiada pel Remei, la Moleta i el nucli antic d’Alcanar, organitzada per Dijous d’Arts amb la col·laboració d'Històries d'Alcanar
Si no vau poder vindre, aquí en podeu llegir la crònica. Portava per títol De la protohistòria a la contemporaneïtat, generalitats i singularitats. M’agrada la frase de «creure és crear» i la idea de tot això va vindre de Joan Bel i l’Amàlia Roig, alma mater dels Dijous d’Arts. Una associació nascuda per ajuntar persones amb inquietuds culturals a banda i banda del Sénia, el riu que ens agermana. I, en només dos anys, tot això ja s’ha traduït, entre d’altres, en els sopars mensuals que donen nom a la cosa, un llibre, El meu poble i jo, diversos recitals poètics i una primera ruta històrica, la dels càtars per Sant Mateu i Morella que va fer l’any passat l’historiador Joan Ferreres. Aixumara en vinguen més.
En el nostre cas, el canareu, vam començar a l’Ermita del Remei i no per casualitat. Si tanquem els ulls, notarem que sempre s’hi respira una energia especial. Tampoc devia ser per atzar que per allà ja s’hi haurien instal·lat, durant la Primera Edat del Ferro, fa uns 2.800 anys, els primers pobladors sedentaris que comencem a conèixer més o menys bé de l’actual terme. I, potser tampoc per casualitat, al segle XVII de la nostra era, ja hi trobem documentada l’actual ermita que vam contemplar amb ulls de forasters, de les primeres pedres gòtiques a les més barroques. O ja més neoclàssiques? Per sort, hi va haver opinions per a tot.
Encabat de passar per les oliveres mil·lenàries, que ens van donar la benvinguda al món fenici —què seríem sense l’oli?—, la següent parada la vam fer als peus de la Moleta, on ens va rebre l’historiador Oriol Torres per a pujar cap al poblat. Allà vam conèixer el Kutuban, el seu habitant immortal, que ens va xerrar els secrets ancestrals del seu poble.
El cel era clar i el vent era suau. Als bons dies sempre acompanya la bona sort. Vam fer un descanset per anar cap al poble d’Alcanar. El nou punt de trobada va ser al Mirador. I tampoc per casualitat: si algú us pregunta què és això de les Terres del Sénia, porteu-lo al Mirador. Vam sentir la personalitat del Rocall, la raval de la Raval, la torre de la muralla. I, ja al pla, les cases més senyorials però també alguna de la pagesia i la menestralia. Perquè la història la van fer els de dalt però també els massa vegades oblidats, els de baix. Pobres i rics, dones i hòmens, vells i jóvens, arribats i nascuts aquí. I tota la gent que queda pel mig. Hem de reivindicar una història més inclusiva i interseccional. I com que també la van fer els comerciants, la casa de botiguera, la de la Regina Ferré —començada per José Segura, bon exponent d’art déco al nostre poble— ens la va ensenyar Josep Ramon Ferré, que l’està transformant en museu. Un viatge a través del temps. Literalment.
Així, fent un passeig des de la protohistòria a la contemporaneïtat, vam vore com Alcanar és un poble com tots els pobles, bastant corrent. Ara, entre les grans generalitats, també vam intentar aclarir-ne les seues singularitats que el fan una miqueta més diferent. A la dolça espera que els arqueòlegs del GRAP en confirmen les hipòtesis, cal destacar, per damunt de tot, l’impacte fenici al Complex Sant Jaume: primera guerra documentada al territori de l’actual Catalunya, punt de presència fenícia més septentrional de la península Ibèrica, conjunt de peces de teler de l’antiguitat més important de tota la península i tercer de tota la Mediterrània. Tot això, dos segles ans que els grecs fundessen Roses i Empúries. I la Moleta, amb la segona etapa de poblament, esdevé un dels jaciments ibers més importants de Catalunya. Un tresor, encara, per acabar de descobrir.
Dos mil·lennis més tard, ja al cor de l’actual Alcanar, escaletes amunt el rector Emilio Igual ens va obrir les portes de missa, l’església i fortalesa, l’edifici històric més important del poble, on vam poder contemplar les voltes de creueria amb tercelets de la nau, prou singulars dins el context català. Quan entrem a missa, hem de mirar al cel. Ara, val a dir que este tipus de volta no és tan atípic dins l’espai de la diòcesi de Tortosa on, sempre, hem d’ubicar el nostre poble.
En passar del gòtic i renaixement cap al neoclassicisme i modernisme, entre les grans cases pairals que van agafar el nom dels O’Connor, Caballero, Suñer i Ayguavives, també hi vam trobar la Cisterna del Vall, excepcional i única per les seues grans dimensions. Per moltes rutes que fem, difícilment en trobarem cap de tan esplèndida i majestuosa. Vam recordar les raïls de les famílies més poderoses de la població i, en fer cap al 1700, vam parlar de la seua adhesió a la causa borbònica durant la guerra de Successió: una majoria d’elits locals catalanes fidelíssimes a Felip V en un pròsper segle XVIII, un cas també prou singular al Principat.
I com que la ruta estava dins dels actes de les Quinquennals i es tractava de parlar d’història, no podíem acabar sense explicar l’origen de les festes: la destrucció de la Mare de Déu del Remei durant la Revolució del juliol del 1936 i, tres anys més tard, l’octubre del 39, ja amb la nova marededeu, la promesa de mossèn Federico Domingo davant les autoritats locals de baixar-la al poble cada cinc anys. Un vot emès en el context més dur del franquisme, amb la repressió i els assassinats de canareus d’esquerres per part del govern dictatorial de dretes. Vuitanta-cinc anys més tard, en temps de pau, per sort, les Quinquennals són un goig excepcional d’art efímer al carrer i de xarxa exemplar i comunitària de veïnat. I, compartida amb Ulldecona, heus ací una altra peculiaritat.
En acabat de dinar al restaurant l’Estona —el millor del menú, els canelons i el garró— i de fer el cafè al Moreno, la gent que encara es va quedar amb gana cultureta la va poder saciar a l’interior de la Cisterna del Vall. Qui no ho havia fet, l’havia de vore per dins, buida dels més d’1.200.000 litres d’aigua que hi podrien cabre però plena amb l’exposició d’Art i Flors als Balcons. I la Casa O’Connor, on a dins, d’entre totes les coses, hi brilla una vaixella de cerimònies indígena única a tot Catalunya. Una altra particularitat.
No podem acabar estes ratlles sense agrair a totes les persones que han dedicat el seu temps a investigar sobre la història d’Alcanar, en llibres i articles, en congressos i conferències. Sense elles, ni la divulgació ni les rutes serien possibles. Però tampoc ho serien sense les que hi assisteixen, en el nostre cas, les 25 apuntades no només d’Alcanar, sinó també de Vinaròs, Ulldecona, Amposta i Benissanet. Com tampoc esta ruta s’hagués pogut fer sense totes les persones que hem anat anomenant al llarg de l’article. A totes elles, moltes gràcies.
Josep Sancho i Sancho
Article publicat també a Lo Rafal, núm. 149, hivern de 2025, p. 20-21.
